Amprar
En valencià, per a expressar la idea de
demanar que ens presten alguna cosa diem "demanar que em deixen" i per a
expressar la idea que prenem alguna cosa prestada diem "amprar". Jo puc demanar
que em deixen un llibre i l'amo del llibre pot deixar-me'l o no deixar-me'l. Si
me'l deixa, li he amprat el llibre i si no me'l deixa, no li l'he amprat.
“Amprar” no significa “demanar en préstec”, significa “prendre en préstec”. Una
cosa és “demanar” i una cosa ben
diferent “aconseguir el que demanem”.
Tenim els refranys: “Qui ampra i torna, de lo seu menja”, “No demanes a
qui amprà ni ampres a qui demanà” i “Qui deixa lo que té, ampra lo que no
té”.
Les paraules amprar i emprar, malgrat tindre el mateix origen,
les hem de considerar, a hores d'ara, dues paraules independents, ja que
s'escriuen amb una grafia diferent i tenen valors semàntics
distints.
El Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià de
l'Acadèmia Valenciana de
Els que no accepten la grafia amprar (amb a inicial) i
s'encaboten en continuar escrivint emprar (amb e inicial) com a
equivalent a manllevar, fan un servei ben galdós a la nostra
llengua.
Presentació dels llibres Les
nostres paraules d'Eugeni S. Reig i Reivindicació del valencià. Una
contribució d'Abelard Saragossà
El president
de
Article publicat en La Corbella. Revista informativa semestral de la Plataforma per la llengua, 14, desembre del 2008, p. 36-37
Els
qui ens dediquem a l'estudi de la llengua tenim el perill de considerar-la
prescindint de les persones que la parlen, cosa que pot fer mal no solament als
parlants, sinó també a la mateixa llengua. En el fons, el camp de l'idioma no és
diferent de la resta de la societat. En un poble que ha passat per un procés de
supeditació a un altre poble, si els moviments d'alliberament actuen bé saben
mostrar que, el procés de recuperació, beneficia el conjunt dels seus membres
com a persones, com a individus. Quan les persones d'un poble tenen consciència
de la seua identitat col·lectiva i viuen coordinades i en llibertat, cada
persona té més possibilitats de viure una vida individual més plena i més
satisfactòria, de la mateixa manera que la supeditació d'un poble a un altre té
conseqüències negatives sobre la vida dels membres del poble dominat (com ara el
grau de confiança i de seguretat en u mateix).
Justament per
les raons dites, el procés de recuperació d'un poble repercutix positivament
sobre els seus membres (començant per aquells que s'han compromés amb ideals i
amb organitzacions i, com a conseqüència, treballen i busquen). Ara bé, això no
és una obvietat. No és tampoc una convicció compartida. La idea exposada és un objectiu. Un objectiu que, per a
assolir-lo, hem de mostrar a les persones fets específics, dades concretes. Unes
dades que facen deduir els efectes negatius que deriven de la situació en què
vivim. En definitiva, només recuperarem la llibertat nacional si convencem una
majoria dels balears, dels valencians i dels catalans. Per eixa raó el nostre
nord ha d'estar constantment en la consciència de les persones: en la voluntat
de conservar les moltes característiques socials i psicològiques positives que
tenim i canviar alguna de les negatives.
En el
camp particular de la llengua, és semblant, encara que és més difícil. Tot
idioma que ha viscut un procés de marginació social ha experimentat un procés de
fragmentació interna, com a mínim quan és una llengua parlada per diversos
milions de persones (com és el cas nostre). Davant d'això, és natural que els
lingüistes, els escriptors i els correctors cerquem la coordinació a fi de
recuperar la unitat. I ací és on cal anar a espai. L'afecte immens que solem
sentir per l'idioma ens pot fer oblidar els parlants: la seua consciència; les
seues conviccions, les seues alegries, els seus dolors i, en general, els seus
sentiments. Si un lingüista vol treballar al servici d'un poble, no cal dir que
ha d'estimar el model culte que defén; però ha d'estimar, en la mateixa
intensitat, la manera de parlar de cada u dels membres d'eixa llengua, començant
per les persones amb qui el lingüista es relaciona cada dia. Si un professional
de la llengua vol ser realment útil al seu poble, ha de desenvolupar eixes dos
identificacions, eixos dos afectes. Hem de recordar que, una llengua, no és res
fora dels seus parlants, no debades ni
tan sols existix.
També
hem de tindre en compte que l'autoodi pot nàixer dins d'un moviment
emancipatori. De fet, un tal sentiment és una conseqüència de tindre afecte
només pel model lingüístic considerat culte. Si eixe càncer temible creix i es
multiplica, el resultat pot ser letal. No oblidem que els sentiments entre
humans solen ser recíprocs, de tal manera que, si un moviment social menysprea
la manera de parlar d'una ciutat, d'una comarca, d'una regió o d'un país, els
parlants afectats acabaran sentint el mateix menyspreu pel moviment que,
teòricament, busca la llibertat del seu poble.
Contra la
creença que els autors de
Davant de la
situació en què es troba el valencianisme actual, hem d'evitar el perill de
pensar que la culpa està en la societat valenciana. En això, hauríem de ser molt
clars: si un moviment polític fracassa, la causa és interna en general. La gent
no ha d'anar als polítics, sinó tot al contrari, i més quan un moviment social
té el curs de la història en contra. En eixa situació, un moviment només pot
reeixir si aconseguix que una part creixentment majoritària de la societat veja
les seues propostes com a positives, com a desitjables i com a
realitzables.
La
necessitat d'evitar l'essencialisme o fonamentalisme (considerar la llengua –o
un projecte polític– al marge de les persones concretes) té moltes repercussions
en molts camps de la llengua. En té en la normativa lingüística; en té en el nom
de la llengua; en té en la manera de confeccionar gramàtiques; en té en la
quantitat de normes que l'autor d'un manual pot demanar als lectors; en té en
els objectius que es marca el docent en l'aula (siga d'una escola, d'un institut
o d'una universitat). Precisem-ho: la consideració dels parlants hauria de tindre implicacions en els
camps dits. Debatre quines són eixes repercussions, mirar si actualment les
satisfem o no les satisfem i, en el cas que alguna no la complim, buscar quins
efectes negatius genera, tot això és ben interessant (i ben important), però ja
cau fora del límit espacial d'aquest article.
En
tot cas, tinguem en compte aquest principi: si posem els interessos hipotètics
de la llengua per davant del seu ús, és segur que no llaurem al dret. El primer
criteri de tota normativa lingüística ben feta ha de ser afavorir l'ús públic de
l'idioma i la identificació apassionada dels parlants amb la llengua que parla
cada u. Eixe principi cabdal ha d'anar seguit per la coordinació amb els altres
parlants per a potenciar-se mútuament, objectiu que demana tota una sèrie de
criteris auxiliars. Uns criteris que han de ser explícits i d'aplicació constant.
Debatre quins són eixos principis auxiliars és un bon motiu per a un altre
article.
Abelard
Saragossà
Sanchis Guarner i La llengua dels valencians
Josep Lluís Doménech
En desembre del 1933, L'Estel, dirigida per Adolf Pizcueta, publicava,
dins de la sèrie Quaderns d'Orientació Valencianista, per primera vegada La
llengua dels valencians, primer llibre de Manuel Sanchis Guarner, el que més
s'ha editat i, potser, el més conegut pel públic interessat pels temes
valencians. Ara fa 75 anys d'això.
El llibre va ser reeditat en diverses ocasions, si bé amb profundes
transformacions, principalment referides a ampliacions dels temes tractats dins
del contingut propi d'un llibre on apareixen qüestions com ar l'obligatorietat
de la llengua autòctona, el nom i la unitat de l'idioma, els intents
secessionistes, geografia lingüística, història de la llengua i d'altres
temàtiques. El 1960 el llibre va ser reditat per impuls de Joan Fuster, amb
certs retocs. Més ampliacions aparegueren en una nova edició, el 1967, per part
de l'editorial Garbí. La darrera editorial que es va interessar per l'obra i que
l'ha anat publicant succesivament ha estat Eliseu Climent editor, des del 1972
fins al moment actual.
Recentment, Josep Daniel Climent fa un bon recull d'autors que han
ressenyat l'obra. Tot i que els comentaristes tenen en comú realitzar una
valoració positiva (Adolf Pizcueta, Teodor Llorente i Falcó, E. Martínez
Ferrando, Enric Soler i Godes, Francesc de Borja Moll, Carles Salvador...),
destaca que, a més d'elogiar, i molt, el llibre, no es retrau a l'hora de
tirar-li en cara a Sanchis que no manifestara una opinió clara sobre les
qüestions polèmiques plantejades. És obvi que don Manuel no ho volgué fer per
excés de prudència i per evitar el trencament d'un consens que s'havia
aconseguit en el moment de la signatura de les Normes del 32. Era un home que
sempre buscava l'acord entre els valencians, si bé com ho va demostrar
repetidament no defugia d'exposar les seues opinions basant-se en criteris
científics, com cal que es faça quan s'investiga i es donen a conéixer els
resultats dels treballs personals i col·lectius.
El record de La llengua dels valencians ens fa contemplar i citar unes
altres obres seues que, principalment, giraven al voltant de temes lingüístics,
de cultura popular, d'història, etc. Va ser un autèntic humanista del segle XX,
un home de lletres a qui la seua vocació de valencià i valencianista el va
portar a formar-se en eixe camp i a treballar durant tota la seua vida en la
docència i la investigació especialitzada. Quan feia una afirmació havia estat
prèviament reflexionada, constatada amb la realitat, debatuda i documentada. Com
cal fer les coses. Tot i el laboriós treball que suposa eixa manera de fer les
coses i els anys d'empresonament i d'exili, va tindre temps per a elaborar una
àmplia obra. Els seus llibres, la gran quantitat d'articles científics i
periodístics que va elaborar demostren la seua excel·lent preparació i la gran
quantitat d'hores dedicades.
Tenia molt clar que es devia a València, a la seua llengua, a la seua història, als seus costums i tradicions. Repetidament ho va exposar, i, a més, ho va fer molt clarament. Partia de la base que com a valencians tenim una llengua pròpia que és el valencià. I per això mateix és la llengua que cal utilitzar en tot moment, tant oralment com a l'hora de llegir i escriure. Una cosa tan lògica era magistralment dita pel mestre de mestres. Una cosa òbvia, però que ni en la seua època ni en moments posteriors sembla que siga comprés per la generalitat de valencians. Potser calguen més llibres com La llengua dels valencians. Sí, potser.
Amb bones paraules
Entre el vermell i el roig (I)
Gabriel Bibiloni
En el català dels primers temps hi havia dues paraules de significat pròxim o coincident, que després van fer una especialització semàntica. D'una banda, roig (del llatí rubeu) amb els paral·lels romànics fr. rouge, it. rosso, esp. rojo (si bé amb ètims distints: rubeu, russus i russeus respectivament); i, d'una altra, vermell, del llatí vermiculu 'cuquet', dit així perquè el colorant vermell s'extreia de diversos insectes. Vermiculu també dóna l'espanyol antic bermejo, el portuguès vermelho i el francès vermeil, que com a nom de color és antiquat o literari. En català els dos mots s'han especialitzat de manera diferent en els dominis oriental i occidental. En oriental el nom del color de la sang i les roselles les dues coses que els diccionaris empren per a fer la definició és vermell, mentre que roig és el color que els diccionaris defineixen de manera poc precisa com a "vermell tirant a groc". Aprofit per a denunciar la definició deficient del DIEC ("vermell tirant a groc, a causa especialment d'una pigmentació característica de melanina"), que només fa aplicable el mot al cos humà. En català oriental parlam d'un home roig, de terra roja, d'una mula o una ovella roja, d'aigua roja, etc. Tot, ben diferent del vermell. Al seu torn, en català occidental el color de la sang es diu roig, i vermell té uns usos molt delimitats, com el vi vermell, que és el que els orientals diem negre. És curiosa l'evolució semàntica semblant (o de signe contrari) que s'ha produït en espanyol i portuguès. En castellà antic vermell es deia encarnado o bermejo, mentre que rojo era el nostre roig oriental (d'aquí, pelirrojo); i en portuguès hi havia vermelho 'vermell' i roxo 'roig', com en català oriental. El rojo espanyol ocupà el lloc del bermejo, que restà arraconat, mentre que el portuguès va mantenir el vermelho però derivà el roxo cap al morat.
I ara anem al que m'interessa. La interferència de l'espanyol (amb la similitud roig-rojo) ha creat alguns usos moderns amb l'adjectiu roig que en català oriental, sense interferència, s'haurien resolt amb vermell. Advertesc que a partir d'ara em referiré exclusivament al català oriental. El més colpidor és Creu Roja, que sense interferència de la llengua veïna diríem sense cap dubte Creu Vermella (portuguès, amb el gallec, Cruz Vermelha). De roja la dita creu no en té res.
Un apartat especial d'interferència en aquest camp semàntic és el mot roig amb el significat polític. Tot i que a Espanya en el segle XIX ja s'usa rojo (i aquí automàticament roig) referit a persones d'esquerres i antimonàrquiques, i malgrat que el vermell ja és un color vinculat a la Revolució Francesa i a la Comuna de París, l'associació internacional d'aquest color a l'esquerra i al marxisme és deguda principalment a la simbologia de la revolució bolxevic. El vermell, color de la sang de la classe obrera, fou agafat com a símbol d'igualtat, i les forces armades d'aquella revolució es digueren Exèrcit Roig, que en català hauria d'haver estat Exèrcit Vermell, o millor Armada Vermella (port. Exército Vermelho). Després vingueren altres coses que també haurien d'haver estat vermelles, com la Plaça Roja de Moscou (port. Praça Vermelha), la bandera roja (port. bandeira vermelha), el Llibre roig de Mao (port. Livro vermelho), etc. La dictadura de Franco digué rojo (traduït per roig) a totes les persones i partits que s'hi oposaren, i els rojos foren tots els dimonis del regne de Llucifer. Em deia un amic que el seu avi felanitxer es feia creus quan veia l'adjectiu en qüestió aplicat a tota la família: "a tots ens diuen rojos i no n'hi ha cap que ho sigui".
Amb bones paraules
Entre el vermell i el roig (II)
Gabriel Bibiloni
Dèiem dissabte passat que en català, sobretot oriental, vermell i roig són dos colors ben diferents. I afegíem que en català occidental avui predomina l'ús de roig per als dos colors. No sé si és la continuació d'un ús antic el significat d'aquestes paraules en la llengua medieval és cosa força complexa o si, com creu Coromines, a la part de ponent el significat de roig ha evolucionat de 'roig' a 'vermell'. El gran filòleg també afirma que en espanyol s'ha esdevingut aquest mateix procés. Continuem.
En el camp de l'onomàstica, Roig és un cognom molt estès, i també pot ser un malnom (de fet els cognoms són inicialment malnoms). En qualsevol cas, és un antropònim que fa referència al color dels cabells d'algun portador. També hi ha el malnom (i el cognom) Vermell, que pot referir-se al color de la cara d'un individu. I passant a les criatures de quatre cames, el roig caracteritza diversos animals, si bé no manquen mostres de vermell: "jo llaurava amb en Vermell" diu la cançó", i a Menorca parlen de la raça vermella de vaques i hi he sentit cavall vermell (roig). Qüestió de percepcions. En el terreny de la fruita tenim els albercocs de galta vermella, molt populars a Mallorca. No fa gaire s'hi ha introduït una varietat procedent del País Valencià que es diu òbviament galta roja, però en els dos casos les galtes són del mateix color. I tenim també les prunes de frare, que si són roges, curiosament la rojor passa de la pruna al frare (prunes de frare roig).
En toponímia hi ha multitud d'exemples de roig i de vermell. Algun cas llunyà com Mar Roja és de gran interès. Mar Roja és el que trobam en textos catalans antics (com l'Atles de Cresques). Coromines hi veu coherència amb el color rogenc d'aquesta mar, però sembla que la cosa és més complicada, atès que les hipòtesis sobre aquesta denominació són diverses i algunes apunten clarament al vermell (muntanyes de robí, una tribu associada al vermell, el vermell com a expressió del sud enfront del negre Mar Negra per al nord). Comparem amb l'anglès Red Sea, el francès Mer Rouge i l'italià Mar Rosso. El nom català aparegué com una simple traducció (del llatí Mare Rubrum, segurament), i podria ser que el Mar Roja dels documents catalans antics correspongui a un ús lingüístic que no diferenciava vermell i roig. Què faríem nosaltres sense la interferència? Els portuguesos en altres èpoques deien Mar Roxo (com també sangue roxo) i ara diuen Mar Vermelho.
L'interès d'aquest article i del precedent se centra en la interferència de l'espanyol en aquest punt, almenys entre els qui distingim clarament vermell i roig. Havíem esmentat el cas de la Creu Roja i el mot roig aplicat a les ideologies d'esquerra. Hi ha, però, altres concurrències de noms amb l'adjectiu roig degudes a aquella interferència. Clarament, la radiació infraroja (DIEC) hauria de ser infravermella (port. radiação infravermelha). Els glòbuls vermells se salvaren de poc, però glòbuls rojos també es veu escrit en textos catalans. Igual que es pot veure en els mitjans de comunicació l'alternança entre alerta roja i alerta vermella. Igual també que les famoses línies vermelles que tracen alguns partits polítics sovint apareixen convertides en línies roges. I la versió catalana dels westerns ens parla dels pells roges, que no eren més que pells com les altres protegides amb un preparat de color vermell. Finalment, escric aquest article quan el nacionalisme espanyol va més inflat que unes xeremies amb una cosa que diuen la roja. Ara per ara, per la tipografia sembla que els mitjans en català ho deixen sense traduir. Certament està bé així, i millor encara si no en parlàssim gaire, però si l'invent s'ha de traduir, en diran la roja o la vermella?
Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo
Ara mateix, i després de sis anys, aquesta qüestió encara resta pendent. Les joventuts del Bloc han manifestat que confien que la jerarquia eclesiàstica canvie l'actitud envers el valencià i fomente l'utilització de la nostra llengua en la vida religiosa. Ascensió Figueres ha agraït la visita d'aquest grup i ha assegurat que des de l'ens normatiu seguiran treballant per normalitzar la utilització del valencià a l'Església.
Aquesta setmana, trobem les
opinions de: Llíris Pico, Josep Lluís
Doménech, Pau Ribera, Tomàs Escuder, Vicent Luna i Sirera, Daniel Boira i Casp,
Dolors Jimeno (De Viatge), Xavier Aliaga (l'Escriptori), Mònica Baixauli
(Cinema) i Josep Lluís Pitarch (El repunt).
ALEJANDRO
RODRÍGUEZ, és el president de
SUECA CELEBRA
L'ANY BALDOVÍ
en commemoració del segon centenari del
naixement de l'autor de sainets com El
virgo de Vicenteta, amb diferents propostes que pretenen incidir en la
globalitat d ela figura i l'obra de Bernat i Baldoví, sovint
menystinguda.
INSERCIÓ SOCIOLABORAL
propiciada pels clients de Caixa Popular,
encarregats de triar un projecte d'inserció laboral per a joves malalts mentals
com a depositari del fons solidari d'enguany.
NOU VETO A LA DENOMINACIÓ
PAÍS VALENCIÀ per part de
AQUESTA SETMANA A PRESÈNCIA:
§
Dossier:
La
importància de dormir bé.
§
Reportatge:
Voluntaris a l'hospital.
§
Entrevista: Jordi
Dauder.
§
Llibres: El nas
de Mussolini.