InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [8.500 membres]
 
Butlletí número 88 (dijous 26/02/2009) - Informació triada per Eugeni S. Reig
 
1) Tudi Torró - Erasmus
 
2) Per una televisió sense fronteres
 
3) L'últim home que parlava català, premi Ramon Llull
 
4) Sico Fons - EL TERCER HOME
 
5) Francesc Codina - La llengua i els mitjans
 
6) Gabriel Bibiloni - L'atur no atura de créixer
 
7) Jaume Fàbrega - PUTXERO, RELLENO, PLATILLO
 
8) Presentació de la revista Marxa Popular Fallera
 
========================================================================================
Si voleu donar d'alta una adreça electrònica, cliqueu damunt l'enllaç: http://mailings.migjorn.cat/alta/
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic (http://drac.com)
========================================================================================
 
1)
 
Article publicat en el núm. 221 d'ALLIOLI Quaderns de l'ensenyament del País Valencià (febrer 2009)
 
 
Des del sud valencià

 

Erasmus

 

Tudi Torró

 

Quan creus que ja s'acaba torna a començar... Això canta Raimon i continua sent així. Malauradament, en aquest país nostre, encara no s'ha acabat un conflicte i comença un altre que no és nou. És la faena del matalafer: fer i desfer. Que si s'ha de considerar o no la titulació en filologia catalana, que si el valencià és idioma propi diferent del català com diu l'Estatut d'Autonomia... És tan lamentable patir uns governants tan ignorants que ens fa vergonya acceptar que els tenim. Ens cansa molt haver de contraargumentar contínuament, però clar, ja no és el que diu la premsa que diuen. Ara també podem veure'ls en la seua salsa. ¿Heu vist i escoltat la secretària autonòmica d'Educació, Concha Gómez Ocaña —recomane que visiteu el video en youtube—, dir que parla en català perquè no sap parlar en valencià? Amb una barbaritat acadèmica com aquesta, què més podem esperar de la número dos de la Conselleria d'Educació?

 

No passaria gran cosa si només fóra cosa d'ella i de la gent del seu equip. Però el problema està al carrer, a l'escola, a les universitats... Per il·lustrar-ho us contaré una anècdota real. Un dia, el fill d'una amiga meua, un estudiant universitari, va arribar tard a classe. En entrar-hi es va disculpar en valencià per la seua tardança. El seu professor, tot comprensiu, li va contestar amb un somriure: “Estos Erasmus...”. Des d'aleshores els companys del fill de la meua amiga han optat per rebatejar-lo com “Erasmus”. Tot un avís per a navegants. El professor, que no havia entès les paraules en valencià que li havia dirigit el jove… estava convençut que es tractava d'un alumne estranger! Forasters vindran que de casa ens trauran.

 

Però bé, no sigam tan negatius que no tot està tan malament, les coses difícilment poden empitjorar. Per això, ara que hem començat un nou any us confesse el que he demanat als reis mags, perquè són mags, poden fer màgia i dur-nos una mica de seny: que l'educació valenciana comence a surar, que en la primera fila estiga l'alumnat, el professorat, les famílies i totes les persones que fan possible que cada dia, quan s'obrin les portes de l'escola, comence  l'espectacle de l'educació. Per a aprendre coses noves, conviure amb els companys i les companyes, ser capaços de crear en les escoles espais de convivència i d'aprenentatge… I per a que els polítics, els que ens governen, facen el paper que els pertoca.

 

============================================================================================================
 
 
2)

 

ET NECESSITEM COM A FEDERATARI, PER A LA RECOLLIDA DE FIRMES : "APUNTA'T" 

AQUEST-Dijous, 26 de febrer a les 20:30 hores al Casal Jaume I d'Elx:
PRESENTACIÓ DE LA CAMPANYA “PER UNA TELEVISIÓ SENSE FRONTERES" PER TV3 AL PAÍS VALENCIÀ
.
R
ecentment, el Congrés dels Diputats (12/02/2009) ha aprovat,
amb el vot en contra del PP, una moció perquè TV3 i Canal Nou puguen veure's recíprocament al País Valencià i a Catalunya abans que finalitze aquest any. Aquest gest per part del Congrés dels Diputats, que des d'ACPV valorem molt positivament, no fa més que encoratjar-nos per tal d'aconseguir les 500.000 signatures que es requereixen per tal que la nostra proposta de llei arribe al Parlament espanyol. I parlem de gest perquè aquesta moció no té cap efecte jurídic ni és vinculant per al govern espanyol, però sí que és una bona senyal, ja que hem pogut comprovar la bona predisposició de tots els partits representats a la Cambra Baixa, tret del PP, per tal de regularitzar les respectives emissions dels canals públics de televisió al nostre país. Per tant, tenim el camí preparat perquè, ara més que mai, siga viable l'aprovació d'aquest projecte.

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

El conflicte de TV3 al País Valencià arriba al Parlament europeu

L'eurodiputat 'Ignasi Guardans va intervindre al plenari del Parlament europeu, com a membre de la Comissió de Cultura i ponent del grup ALDE de la Directiva de serveis àudiovisuals (antiga Directiva de televisió sense fronteres), per denunciar que, malgrat el principi essencial de lliure circulació entre els països de la UE d'informació i de productes àudiovisuals de la Directiva de serveis àudiovisuals, actualment a l'interior d'un Estat membre de la UE com és l'estat espanyol es posen traves a la circulació dels continguts àudiovisuals d'un canal de televisió públic (TV3) i fins i tot s'arriba a prohibir aquesta circulació per la via dels tribunals al País Valencià.

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

 
Escrit d'Eliseu Climent


Benvolgut amic / Benvolguda amiga:

         El tema és important. Molt important. Al meu entendre -i estic segur que també al vostre-, decisiu per al nostre futur. Es tracta de TV3. Com sabeu, el govern de la Generalitat valenciana ha decidit tancar definitivament TV3 (malgrat que el de la Generalitat catalana ja ha posat Canal 9 a Catalunya): de mo­ment, ja ha tancat els repetidors de la Carrasqueta, Llosa de Ranes i Alginet (que donen cobertura a l'Alacantí, la Costera i la Ribera Alta, respectivament) i, a més, han multat Acció Cultural amb 700.000 euros. Evidentment, la voluntat del Govern valencià és tancar també la resta de repetidors i incrementar la multa a Acció Cultural. Però el tema va més enllà de TV3, molt més enllà. Com sabeu, en el món glo­balitzat que ens toca viure, només les comunitats amb una cohesió interna potent podrem sobreviure En aquest sentit, la nostra llengua ("el nostre valencià, el català de tots", que deia Enric Valor), si no té ins­truments de comunicació, i malgrat els esforços que fem tots dia a dia, tindrà un futur més que dubtós. Mirem si no quina llengua hi ha en la majoria de quioscos o de televisions. El Govern valencià hauria de tenir com a prioritat salvar les nostres senyes d'identitat. Però no ho fa. I tenim un exemple recent i sig­nificatiu de la seua actitud: el president Camps acaba d'explicitar que mai més no se l'anomene "Francesc": diu que és "Francisco" només. Ja no accepta ni tan sols el bilingüisme! És obvi que per salvar la llengua cal una major cohesió comunicativa i cultural (i també econòmica) entre els territoris de Cata­lunya, el País Valencià i les Illes Balears. I això també hauria de ser una altra prioritat del Govern valen­cià. Però el president Camps, mentre que ja s'ha reunit més de cinquanta vegades amb el president murcià, no ho ha fet ni una sola amb els presidents català o balear.

         Com deia Joan Fuster, no volen que mirem al nord. No volen que mirem cap a Europa. Però és justament d'Europa, d'on pot eixir la solució a aquest trist atemptat a la llibertat d'informació i a la llengua. Per què d'Europa? Doncs perquè el Congrés espanyol va aprovar l'any 2000 la Carta Eu­ropea de les Llengües Regionals o Minoritàries, la qual afirma que “Les parts es comprometen a garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i televisió dels països veïns en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d'una llengua regional o minoritària, i a no oposar-se a la retransmissió d'emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en aquesta llengua. Es comprometen, a més, a ga­rantir que no sigui imposada a la premsa cap restricció a la llibertat d'expressió i a la lliure circulació de la informació en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d'una llengua regional o minoritària” (article 11.2). Es tracta senzillament d'aplicar aquest text aprovat pel Congrés espanyol, de reclamar directament al Congrés de Diputats de Madrid que s'intercanvien totes les televisions en llengua catala­na, fetes 2 des de Catalunya, València i Balears (les que hi ha i les que vindran). Per tant, que una per­sona d'Alcoi, Vinaròs o Castelló puga veure no només TV3, Canal 9.. sinó també IB3, la televisió de Ma­llorca... I com? Doncs mitjançant una Iniciativa Legislativa Popular, una possibilitat contemplada per la llei espanyola. Aquesta Iniciativa permet presentar propostes de llei sempre que tinguen el suport d'un mínim de 500.000 signatures de tot l'estat. L'objectiu és, òbviament, difícil, però el pas que podem fer és històric. Deixeu-me que us diga que la vida només té sentit viure-la per a projectes importants.

         El nostre poble, la nostra gent, els postres avantpassats sempre han dit i diuen “voler és poder”: és, en definitiva, el “we can” d'Obama, l'inimaginable i, per sort, actual president dels EUA. Us anime a deixar el pessimisme i treballar tots junts per a aconseguir un objectiu importantíssim. Malgrat el que va dir el comte-duc d'Olivares -“los valencianos son gente muelle”-, hem de trencar aquest mite, com l'han trencat tanta gent de la nostra història, des de Vicent Peris (que encapçalà les Germanies), passant per Joan Baptista Basset (el nostre general maulet) o Joan Baptista Peset (rector de la Universitat de Valèn­cia, víctima de la dictadura). Gràcies a la pressió popular hem liquidat entre tots l'absurd projecte de fer l'assignatura de Ciutadania en anglès i ara, amb la nostra pressió popular, guanyarem també un espai de llibertat i una major normalitat de la nostra llengua.

         Tots tenim un lloc en aquest projecte, tots som necessaris per fer-lo realitat. Per això us convoque, a vós i als vostres amics, a una reunió per tal de tractar aquests temes amb els representants d'Acció Cultural que hi acudiran.

Endavant.


Eliseu Climent

President d'ACPV

 

============================================================================================================
 
 
3)
 
L'últim home que parlava català, premi Ramon Llull
 
Dijous, 29 de gener del 2009
 
 
L'escriptor i ambaixador d'Espanya al Regne Unit, Carles Casajuana, ha guanyat aquesta nit el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull amb L'últim home que parlava català. La novel·la tracta d'un escriptor que resisteix un mobbing immobiliari, mentre intenta acabar una llibre sobre l'últim parlant en llengua catalana.

L'últim home que parlava català incita el lector a reflexionar sobre el bilingüisme i la identitat a Catalunya, segons ha indicat el mateix autor. Així mateix, ha explicat que la pressió dels propietaris sobre l'inquilí esdevé un "mobbing a la literatura".

Casajuana (Sant Cugat del Vallès, 1954) també ha escrit Tap d'escopeta, Bondage, La puresa del porc, Punt de fuga i Esperit d'evasió, entre d'altres. Ha estat ambaixador d'Espanya a Malàisia (1996-2001), Vietnam (1997-1998), Brunei (1996-2001) i al Regne Unit (des d'agost del 2008).

El guardó ha estat lliurat aquesta nit en un sopar de gala a Andorra la Vella. Unes quatre-centes persones han assistit a l'acte i ha comptat amb la presència del
cap de Govern d'Andorra, Albert Pintat, que concedeix el guardó conjuntament amb l'editorial Planeta, el president de la Generalitat, José Montilla, i la guanyadora de la passada edició, Najat ElHachmi.

El premi és el més important de les lletres catalanes, està dotat amb 90.000 euros i en aquesta edició s'hi han presentat 67 obres.
 
============================================================================================================
 
4)
 

Article publicat en el número 520 de setmanari El Punt (edició del País Valencià)   

 

EL TERCER HOME

                     

per Sico Fons

 

  El passat 6 de gener estava jo, entre badall i badall, tot avorrit practicant un dels esports nacionals més freqüents com és fer zapping, quan de sobte en fer un colp d'ull a la TVE-1, m'hi vaig ensopegar amb una connexió en directe al lliurament del Premi Nadal. La meua curiositat cultural m'hi va fer romandre una estona per tal de veure com quedava la cosa. Hi havia el que sol ser habitual en aquests esdeveniments. Un munt de taules amb els invitats menjant o bevent talment com en una boda o una comunió, un exèrcit de fotògrafs i periodistes i un escenari. Per fi es va procedir a la lectura del veredicte del jurat. El finalista va ser Rubén Abella per Libro del amor esquivo, i la guanyadora Maruja Torres per Esperadme en el cielo. Els agraciats van fer els seus respectius discursos i agraïments i, seguidament, hi va venir la inevitable tongada de fotografies, filmacions i somriures. En això, però, vaig caure en un petit detall que em va estranyar una mica. A l'escenari o cadafal on els guanyadors posaven per a la premsa hi havia Maruja Torres, Rubén Abella i una tercera persona totalment desconeguda per a mi. La locutora de televisió no l'havia esmentat per a res, però el cas és que aquest home –un home era, sí– somreia amb cara de guanyador i subjectava amb les mans un guardó igual o semblant al dels altres dos. Així, la pregunta va assaltar immediatament la meua ment: qui era aquest desconegut que gosava deixar-se fotografiar entre els guanyadors d'un premi tan important com el Nadal? Un home llogat per tal d'aguantar el guardó als vencedors de la batussa literària? Un fan dels dos escriptors? El marit, nóvio o parella d'un dels dos? Un familiar? Un guardaespatlles?  Un creditor? Res, per més que ho pensava no aconseguia escatir aquest misteri. En acabat, se li va fer una entrevista televisiva a la Maruja Torres –una escriptora, per cert, a la qual admire i em cau d'allò més bé– i, finalment, ja notant-me la proximitat d'un nou allau de badalls per par meua part, vaig optar per seguir fent zapping. Uns segons després vaig aterrar en un altre canal –Antena 3, em sembla que era– i va coincidir que estaven fent les notícies. A l'hora de parlar de la cosa cultural –perquè en les televisions privades, no sé si per desfici, generositat o bogeria, de tant en tant també parlen de cultura– van comentar allò del Premi Nadal. Ahà, vaig pensar ignorant de mi, ara m'assabentaré del misteri del tercer home. I una guitza! Van informar sobre el primer premi de Maruja Torres i el segon de Rubén Abella i res més. El tercer home no existia per a la premsa. Ho hauria somniat jo? Caldria anar al metge o al psiquiatre? O potser a l'oculista?

 En s'endemà, quan em vaig alçar de bon matí, vaig tornar a posar les notícies de TVE-1 (m'agrada prendre'm la llet i un bescuit entre el plaent brunzir de crisis, míssils, carros de combat i escàndols financers. Ai, és tan tonificant sentir la respiració del món!) i vaig tornar a provar sort. Res, em vaig quedar amb un pam de nas. L'enigma del tercer home seguia tan inescrutable com el dia d'abans. En això, però, m'hi vaig fixar en un detall que m'havia passat desapercebut la nit anterior. En el cartell gran de la paret que hi havia darrere de l'escenari on eren els guanyadors i els jurats s'hi podia llegir: “XLV Premio Nadal” i a sota “Premi Josep Pla”. Era aquesta l'explicació de la presència d'aquell desconegut?

 Vaig comprar el diari i, efectivament, la mateixa nit i en el mateix recinte s'havia efectuat el lliurament del premi Josep Pla concedit –igual que el Nadal– per l'editorial Destino. El que passa, trobe jo, és que un noticieta tan menudeta i anecdòtica com aquesta va passar desapercebuda per als mitjans de comunicació espanyols. El Premi Josep Pla, un dels més importants de la llengua catalana. A qui li importa una bajanada com aquesta? A algú? Al espanyols, en tot cas, no. I ara pregunte jo: i aquesta és l'Espanya multicultural, multilingüe, multidemocràtica i multinosséquè que ens venen tots el dies des de Madrid? ¿Algú segueix pensant que la llengua espanyola està en perill a Catalunya per culpa de la intransigència antidemocràtica dels catalans? Ha!

 La veritat és que jo crec que és normal –fins a cert punt normal– que els espanyols només es preocupen per les seues coses –la seua literatura, el seu esport, la seua política, els seus costums– i ignoren les coses dels altres. I pense que el mateix hauríem de fer nosaltres. Preocupar-nos més per nosaltres i pels nostres problemes... i per la nostra literatura, la nostra llengua, el nostre esport, la nostra política o els nostres costums. Així és o així deuria ser. Espanya per als espanyols... i els Països Catalans per als catalans.

 I per cert, el tercer home tenia un nom i és Gaspar Hernández, i el passat 6 de gener li van donar el primer premi del Josep Pla per la seua novel·la El silenci. I jo me la pense comprar. Au.

 

=============================================================================================================

 
5)
 

 
La llengua i els mitjans
 
Francesc Codina

Quim Monzó va constatar ahir que la llengua catalana s'està convertint en una mena de patuès. I va ser especialment dur amb els mitjans de comunicació, als quals va culpar de la divulgació de tota mena de calcs del castellà. Potser ho va dir amb massa cruesa, però s'ha de reconèixer que té força raó.

S'hauria de matisar, tanmateix, que el problema no afecta pas tots els mitjans en la mateixa mesura. A la premsa escrita, els serveis de correcció solen garantir un cert nivell de qualitat. En canvi, en els mitjans audiovisuals, depèn molt del tipus de programes. Per desgràcia, en els espais de comunicació espontània, com ara les tertúlies, no se sol exigir un bon domini oral del català als col·laboradors remunerats.

Si el xampurregen una mica, ja n'hi ha prou; si, quan volen fer gràcia, recorren a la frase feta castellana, no passa res; si sistemàticament diuen "pues" en comptes de "doncs", o "ningun/a" en comptes de "cap", alabat sia Déu.

És inevitable que, en el nostre context, moltes persones parlin i escriguin el català amb fortes interferències del castellà. És una conseqüència tant de la pressió de la llengua dominant com de la incorporació contínua de nous parlants a la comunitat lingüística catalana.

Però, precisament per això, és del tot necessari que l'escola i els mitjans de comunicació practiquin un bon model de llengua, adaptat a les diverses situacions comunicatives, però alhora correcte i genuí. Els professionals de la comunicació no tenen excusa. El domini de la seva principal eina de treball hauria de ser un requisit elemental, com ho és arreu del món.

Amb tot, el fet més greu no és pas l'exhibició de pífies de molts comunicadors, sinó la nul·la voluntat d'esmena que manifesten. Alguns eleven la incompetència a virtut. Rebutgen qualsevol crítica amb l'argument polític que no són de la ceba ni de la crosta. Simplement, es limiten a propagar sense manies la seva incúria verbal, i fan que cada dia més gent els imiti. Si no s'hi posa remei, aviat aconseguiran que el català correcte i genuí sigui socialment percebut com un argot pervers i rebuscat.

 

============================================================================================================
 
6)
 
Publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, dissabte 7 de febrer del 2009

 

Amb bones paraules

L'atur no atura de créixer

Gabriel Bibiloni

Sempre hi ha hagut persones sense feina, però el tractament d'aquest fet com a problema social i associat a una determinada política en els temps actuals ha determinat l'aparició d'uns termes estandarditzats al voltant del fet de no tenir una ocupació laboral. L'espanyol és l'única llengua que ha instituït aquestes paraules a partir del verb parar i ha creat els termes parado i paro, si bé hi ha també alguns sinònims com desempleo i desempleado. Paro inicialment és 'acción de parar' (en català aturada), després l'acció d'aturar la feina (paro laboral) i finalment el fet de no tenir feina, el col·lectiu de gent sense feina i el subsidi per no tenir feina. El francès ha habilitat chômage, derivat de chômer, que inicialment vol dir 'suspendre la feina un dia de festa' (del llatí caumare, 'reposar durant la calor', i aquest del llatí cauma 'calor grossa'), i chômeur per a la persona sense feina. L'occità, satèl·lit del francès, ha fet el calc caumatge. Chômage i paro són dues solucions idiosincràtiques del francès i de l'espanyol que contrasten amb les adoptades per les altres llengües veïnes. Aquestes ho han resolt a partir de les paraules pròpies que designen feina o ocupació i els prefixos que signifiquen manca o absència (des– o dis– en les llengües romàniques o un– en anglès). Així, l'anglès diu unemployment i unemployed, l'italià disoccupazione i disoccupato, i el portuguès desemprego o desocupaçao i desempregado o desocupado. En alemany (Arbeitslosigkeit), neerlandès (werkloosheid), danès (arbejdsløshed) o noruec (arbeidsløyse, arbeidsledighet) el terme significa 'manca de feina'.

Com en algunes llengües just ara esmentades, en català podem fer, i hem fet, els termes ocupació, desocupació i desocupat, amb els quals podem resoldre amb tota suficiència la necessitat de tenir els mots adequats per a aquests conceptes. Però, tot i tenir el problema resolt, no sabem estar sense mostrar la nostra sistemàtica subordinació al veí i hem hagut de fer els calcs dels mots espanyols parado i paro (aturat i atur). La inclusió d'aquests mots en els diccionaris amb aquest valor (DIEC, EC) no els lleva la condició de castellanismes deplorables, sinó que, més aviat, ens hauria de fer sentir una certa vergonya per la manera com s'està fent l'estandardització del català contemporani.

Atur, al marge del sentit laboral que ara ens ocupa, és un deverbal discutible. Convé no deixar-se desorientar pel fet que en català medieval hi hagi alguna aparició del mot atur, com a derivat de aturar. El català medieval és ple de paraules "experimentals" (derivats, per exemple) sense continuïtat històrica, alguna de les quals coincideix amb castellanismes recents de rigor. Atur (acció d'aturar o d'aturar-se) és un mot que no figura en els diccionaris del XIX (Labèrnia), ni en el Diccionari ortogràfic (1917) ni en el diccionari Fabra. És ver, tanmateix, que algun bon escriptor va assajar-ne l'ús a començament del segle XX, com Riba o Carner, però això no pot ser un argument decisiu a favor del mot, com degué pensar el mateix Fabra. Tornant a la desocupació, hauríem pogut "inventar" el terme par, derivat de parar, que encara s'assemblaria més a l'original. Si algú el troba horrible —i ho és—, que pensi que no és molt més horrible que atur, i que el seu simple escarransiment monosil·làbic no el faria menys viable que el nom de la parella girar/gir.

I què direm de la paraula aturat? En català genuí un aturat és algú que té poca iniciativa o poca energia, i en el món del treball un aturat no és un qui està a casa seva sense feina, sinó un qui tenint feina i essent al tall està momentàniament inactiu. "No vull ningú aturat" diu el mestre o el capatàs als seus treballadors, vetllant de manera eficient per la bona marxa de la feina. O "si qualcú està aturat que m'ho digui i li donaré tasca". Aturat i atur, en els sentits de 'desocupat' i 'desocupació' són dos d'aquests trists castellanismes que els correctors farien bé de suprimir de manera fulminant dels mitjans de comunicació.

Igual que també fan molt bé si corregeixen aquest ús intransitiu del verb aturar que ara pertot prolifera i que veiem en el títol d'aquest article. Aturar pot tenir un ús transitiu (convé aturar la castellanització del català) o pronominal (el vent s'ha aturat, atura't de fer renou), però l'ús intransitiu (aquest nin no atura de plorar, la pluja no atura) no l'havíem sentit mai en boca de persones de llengua genuïna.
 
============================================================================================================
 
7)
 

PUTXERO, RELLENO, PLATILLO

 

Jaume Fàbrega

 

Que sàpiga (si no és així que algú em corregeixi) la primera vegada es va escriure el mot putxero ortografiat així va ser en la meva enciclopèdia  La cuina catalana (2006). Ho justificava pel fet que ja estava tan introduït en valencià (de l'Horta a la Safor) que s'havia de considerar ja una paraula adoptada i, per tant, escriure-la en ortografia catalana. Putxero és sinònim d'olla si bé la traducció literal seria tupí), nom genèric que al País Valencià (i també a la Franja i a l'Ebre) designa un conjunt esplèndid de sopes substancioses i potatges, com no en trobem enlloc més de la Mediterrània: olla de la Plana, olla de dejuni, olla xurra, sense oblidar l'esplèndida olleta de músic d'Alcoi. En un assaig inèdit sobre l'alimentació del Tirant lo Blanc al Quixot, explico la paradoxa que el mot olla, probablement (i també segons fonts espanyoles), va passar de la nostra llengua a l'espanyol. Ves per on, doncs, com la mescla de cuina i llengua produeix curioses paradoxes, d'una banda, i de l'altra la presència d'aquests mots castellans en el català és un manifest polític de la secular ocupació espanyola del nostre territori i dels reiterats i persistents esforços d'Espanya –no pas aturats avui– de castellanitzar-nos. “Putxero” ara és olla, o sigui, escudella i carn d'olla, ollada (Catalunya Nord), bullit (Balears), etc. Però la història és així, i a vegades la millor manera de curar les ferides –infringides, en aquest cas, al mateix cor de la llengua–, és acceptar el fet com una dada ja històrica. Per això, més enllà de qualsevol fonamentalisme lingüístic, en molts caos (sobretot quan es tracta de plats d'una gran tradició històrica) sóc partidari de mantenir-ne el nom espanyol, encara que, ben segur, no ho és el seu origen, així sempre he escrit “relleno”  (pomes o peres farcides amb carn, pròpies de l'Empordà i el Maresme) o “platillo” (plat general, ara sobretot vigent a Girona, a base de menuts, trossets de carn, bolets, etc.). En canvi, no està malament recuperar festuc (per pistatxo), oblidar el “tossino” (porc) o el “pavo” (gall dindi, indiot, titot).

 
============================================================================================================
 
8)
 

Presentació de la revista Marxa Popular Fallera

El Club A la Nostra Marxa ha editat el número 8 de la revista Marxa Popular Fallera, publicació que tracta de ser una plataforma d'opinió i de debat al voltant del món de les falles i que eixirà a la venda pròximament en tots els quioscos.

La presentació de la revista tindrà lloc el pròxim dia 1 de març, diumenge, a les 19 hores a la Sala Fòrum de la FNAC de València, carrer Guillem de Castro, núm. 2.

En el número d'enguany cal destacar la col·laboració d'alguns escriptors i escriptores com ara Marc Granell, Josep Lluís Sirera, Xavier Aliaga, Vicent Penya, Gemma Pasqual, Manel Alonso, Dolors Jimeno, Eduard Ramírez i Antoni Prats.

La revista fa un repàs dels temes d'actualitat i d'altres qüestions que formen part de la història de les falles: la figura de Regino Mas i Marí, la crisi i els excessos desmesurats, l'evolució dels llibrets, la passió per la traca, entrevistes a Enric Tàrrega i a la comissió de Lepant-Guillem de Castro, els quatre pecats capitals de les falles, la dolçaina com a “llengua” nacional.

Altres signatures del número d'enguany són: Josep Vicent Bergon, Ferran Navarro, Rafel Sena, Carles Enguix, Pau Alabajos, Pau Sif, Maluy Benet, Ruben Tello, Manuel Sanchis, Maluy Benet, Hipòlit Serra, Juan Picazo, Arena Garcia, Remei Miralles i Josep Francés.

 

============================================================================================================
 
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Si voleu donar d'alta una adreça electrònica, cliqueu damunt l'enllaç: http://mailings.migjorn.cat/alta/
Si voleu posar-vos en contacte amb l'administrador d'InfoMigjorn, escriviu a l'adreça InfoMigjorn@telefonica.net
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic (http://drac.com)
 
============================================================================================================