¿Saber a magranes… o Fer gust de magranes? ¡Confiem en el valencià!

Al voltant de les llengües, hi ha una garbera de prejudicis, molts dels quals confluïxen finalment en el mateix albelló: la desconsideració de la llengua parlada. Per contra, els lectors d'aquesta secció ja han comprovat diverses voltes el grau de precisió i d'adequació que podem trobar en la conjuminació del valencià tradicional i la llengua popular.

U dels prejudicis és pensar que la llengua clàssica sempre és millor. Certament, els valencians hem de sentir molt de respecte per la llengua de Tirant lo Blanch. Respecte i, també, molt d'orgull. Però, de la mateixa manera que una persona pot estimar més d'una cultura (i més d'una llengua), igual passa en el tema que tenim ara entre mans: alhora que respectem i estimem el valencià clàssic, també hem de respectar i estimar el valencià contemporani. Encara més: la llengua de Joanot Martorell ens ha de donar seguretat; però el fonament predominant de la llengua particular de cada valencià ha d'estar… en el valencià espontani de la seua comarca. Realment, de la llengua clàssica hem d'importar sobretot prestigi, adobat amb una paraula solta per ací i alguna expressió per allà. En canvi, en les qüestions lingüístiques estructurals hem d'estar ben agarrats a la llengua viva. Agarrats i arrelats.

Per a passar de la teoria a la pràctica, comentarem un ús del verb saber que té relació amb els sentits. Si mirem el formidable Diccionari Català-Valencià-Balear, trobarem que el primer valor de saber és ‘fer gust, trobar gust'. Com ara, sant Vicent Ferrer escrivia Si ha de menjar, no li sap bo, és a dir, Si ha de menjar, no ho troba bo. Un altre exemple: el famós llibre de cuina medieval del mestre Robert diu: Si no sap prou al gingebre, met-n'hi un poc. Tanta importància arribà a tindre eixe ús del verb saber, que els nostres avantpassats el podien aplicar metafòricament. Així, en compte de dir que una envestida era més una batalla frontal que un torneig galant, la novel·la clàssica Curial i Güelfa escriu: Açò que ara fa, més sap a mortal batalla que a torneig. El mallorquí ha conservat algun ús del valor medieval; així, si la carn d'un conill no és tan melosa i suau com calia esperar, asseguren que «Aquest conill sap a sa mare».

«Asseguren», acabe d'escriure. Hauria sigut més prudent dir Els mallorquins asseguraven cap a 1900. Perquè eixa manera de parlar fa molts segles que començà a retrocedir i, en valencià, deu fer molt de temps que no en queda pràcticament ni rastre. Per a un valencià actual, la forma saber només vol dir una cosa: ‘conéixer, tindre informació d'una cosa'. Per això interpretaríem malament unes paraules del filòsof valencià Arnau de Vilanova: el delit del bon saber. Per a ell, eixes paraules no significaven ‘el plaer o delit dels bons coneixements', sinó ‘el plaer del bon gust'.

Per a saber què ha passat entre l'estadi lingüístic de l'antigor i el valencià modern, només hem de fer una paral·lelisme entre el sentit de l'olfacte i el del gust. Quan activem eixos sentits, diem olorar i tastar (com ara en les oracions imperatives Olora eixa mel, Tasta les cireres). Quan hem fet eixa operació sensorial, rebem la resposta: Sentim l'olor de la mel, Sentim el gust de les cireres. Si parlem sense fer referència a les persones, també expressem de la mateixa manera les sensacions de l'olfacte i del gust: usem les construccions fer olor de i fer gust de (La mel de maig fa olor de romer, Eixes cireres fan gust de podrit).

Per a munyir eixes coincidències i deduir què comporten, recordarem que, en els articles anteriors, vàrem vore que, darrere d'eixes tres actuacions lingüístiques (tastar / sentir gust / fer gust), hi han unes bones estructures lingüístiques i, per tant, l'evolució del valencià ha sigut positiva. A més, hi havia una altra raó per a abandonar el verb saber amb el valor ‘fer gust': deu fer una caterva de segles que, amb tota la raó del món, no establim cap relació entre el sentit del gust i l'adquisició de coneixements. Perquè, en efecte, si el verb actual saber significava inicialment (fa molts milers d'anys) ‘fer gust', hem de deduir que, en les beceroles remotes de la cultura llatina, la primera font per a adquirir coneixement estava en el nostre paladar: en el gust. Però ja fa molts segles que el coneixement humà adquirit i transmés de generació en generació és tan important, que és del tot autònom dels nostres sentits. En eixa situació, és del tot comprensible que hàgem acabat per deslligar el verb saber del sentit del gust, de manera que eixe verb només significa una cosa per als valencians actuals: ‘adquirir informació sobre una cosa'.

Ara, ja podem lligar els caps finals. ¿Què aportava Serrat quan cantava que el nom d'una dona li «sabia a hierba»? Diria que la resposta és aquesta: aportava un arcaisme gens útil. En l'estadi lingüístic en què ens trobem, la construcció perfecta és la que diem tots els valencians: El seu nom fa gust d'herba. No té sentit tampoc que marginem un nom tan normal com és gust davant de sabor. Quan saber significava ‘fer gust', la parella saber i sabor era com suar i suor, com doldre i dolor. En canvi, és natural que, en desaparéixer el verb, el nom anara perdent-se a poc a poc. Potser no ha desaparegut del tot perquè en el segle xv vàrem crear el verb assaborir. Quan tastem una cosa i ens agrada, tendim a recrear-nos en el gust, de manera que l'assaborim.  Ara bé, el nom lligat al verb assaborir és assaboriment i, per tant, gust i sabor són sinònims.

Tornem a la llengua clàssica. Als valencians actuals, ens convé saber que el verb saber també significava, fa segles, ‘fer gust'. Però no hem de saber això per a imitar-ho, sinó per a entendre més bé la literatura valenciana clàssica i, també, per a saber quin és l'origen de dos expressions sinònimes actuals, saber mal i saber greu. Quan un valencià diu Em sap mal haver arribat tard, és conscient que s'excusa expressant un valor que també té lamentar. En canvi, no entén de quina manera la combinació de saber i mal desemboca en el valor dit. I tenim tota la raó per a no entendre-ho, ja que l'explicació està en el valor que ha desaparegut. Quan un valencià antic deia Me sap mal haver arribat tard, era conscient que expressava el valor següent Tinc mal gust de boca per haver arribat tard. Per contra, quan desapareix el valor original de saber la construcció saber mal esdevé, inevitablement, una frase feta, exactament com quan un persona té el disgust que algú li dóna carabassa. Per la forma, donar carabassa i saber mal són construccions. Però, pel significat, és com si foren una paraula només (donar carabassa = denegar; saber mal = lamentar).

El camí que hem seguit en el darrer article que dediquem als verbs dels sentits permet extraure una lliçó molt important. Hem de procurar prestigiar la nostra manera de parlar (preferir gust a sabor, i no enyorar saber a davant de fer gust de o fer gust a). I, això, per una raó molt simple: perquè fer eixa operació comporta que ens donem prestigi a nosaltres mateixos. Correlativament, desconfiar del valencià equival a desconfiar dels valencians com a poble; i, si arribem a l'extrem de menysprear el valencià, és perquè ens menyspreem a nosaltres mateixos.

Per a avançar cap al nord d'identificar-nos més amb nosaltres mateixos, el poble valencià ha de tindre, en el tema de la llengua, el suport incondicional dels lingüistes. La nostra faena no és ¡vinga rectificar i galtejar els parlants!, sinó tot el contrari: afavorir la confiança i potenciar l'autoestima. Cosa que hem de fer amb dos instruments: amb la tendror humana de la mà càlida i amb el rigor de l'objectivitat. En concret, la primera obligació que tenim els lingüistes valencians és mostrar la quantitat esbalaïdora de paraules i de construccions precises i meravelloses que hi han en la llengua que parlem cada dia.