Des del 7 de desembre El Punt (edició del País Valencià) només se serveix per subscripció. Si encara no ets subscriptor, telefona al 902 45 60 00 i rebràs el setmanari al teu domicili. També pots clicar directament: http:// quiosc.elpunt.cat i restarà formalitzada la teua subscripció.
verdó
Botella de vidre de
boca ampla que es deixa, plena d'aigua, damunt de la tauleta de nit, amb un got
de cap per avall al damunt, i que servix per a beure durant la
nit.
|
Quan jo era jove en totes les cases hi havia un
verdó i ara no en té ningú. ¡Com canvies les
coses! |
A Alcoi, antigament, aquest
atifell era d'ús habitual. En cada llar n'hi havia u com a mínim. Pensem que a
Alcoi, durant el segle xix, molts
treballadors vivien en pisos que es tancaven amb dues claus i era molt normal
que el dormidor estiguera en una part del pis i la cuina estiguera en l'altra.
Si hom volia beure per la nit, no era lògic haver d'eixir a l'escala, obrir amb
la clau l'altra part del pis a on es trobava la cuina, beure, tancar amb clau,
baixar l'escala, entrar a l'altra part del pis a on es trobava el dormitori,
tornar a tancar en clau i tornar-se a gitar. La cosa més natural i lògica de món
era tindre una botella amb aigua i un got al costat del llit. Avui açò ja no cal
perquè ja no queden pisos amb dos claus.
El mot verdó és, simplement, la
valencianització de l'expressió francesa verre d'eau que significa ‘got
d'aigua'.
En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol
emprar:
En castellà es diu:
NOTA 1: La paraula verdó, fins fa poc temps d'ús habitual a
Alcoi, no l'arreplega cap diccionari de la nostra llengua. El vocable, que és un
gal·licisme, també va ser utilitzat en castellà durant un temps determinat, fins
que va caure en desús, però no el recull ni
el DRAE ni el Diccionario ideológico de la lengua
española de Julio Casares ni el Diccionario del Español Actual de Manuel
Seco, Olimpia Andrés i Gabino Ramos. En canvi sí que l'arreplega
el Diccionario
de Uso del Español de
María Moliner que dóna la definició
següent: «Juego
de botella de agua y vaso que se pone en la mesilla de noche». Però,
curiosament, a continuació afig: «De la familia de verdiseco», cosa que no és veritat
perquè el mot verdó no té res a veure
amb el color verd (verdiseco significa ‘mig verd i mig
sec').
NOTA 2: Done les gràcies
a Juan Lluch Visedo, a Camilo Pascual i Olcina i a Rafel Moreno i Giménez per la
seua ajuda.
Com que Fraga no és sospitós de vel·leïtats nacionalistes perifèriques, i supose que Touriño tampoc, el model gallec ben bé podria inspirar la política i les institucions valencianes en tot allò relatiu a l'ús públic i institucional del valencià, ací, en la Comunitat Valenciana. A més, a tall d'exemple, podem recordar que Fraga, des del principi dels seus mandats com a president de la Xunta i fins al final, tenia manat o disposat que els càrrecs polítics que depenien del govern gallec utilitzaren eixa llengua i s'expressaren en eixe idioma en les seues intervencions públiques. I moltes més coses per dignificar i prestigiar la seua llengua, i tot sense rebaixar gens la seua fidelitat a Espanya i a la seua idea d'espanyolitat. És a dir, des de qualsevol ideologia i concepció territorial es pot servir dignament qualsevol llengua espanyola diferent de la castellana.
Ací les coses no són com en la Galícia de Fraga, per moltes i variades raons, i la culpa o responsabilitat no vénen en una sola direcció. Així i tot, convé recordar que al començament del primer mandat del president Camps, el conseller de Cultura d'aleshores, Esteban González Pons, va anunciar el Decàleg d'Ares del Maestrat, un excel·lent protocol de pautes d'ús lingüístic per a càrrecs públics de la Generalitat, molt semblant a algunes de les instruccions que en matèria lingüística va establir la Xunta en temps de Fraga, i d'ara també, és clar.
El problema va ser, i sobretot és, que
aquella bona guia d'ús del valencià no es va complir ni a mitges, ni es complix,
però era demostrativa que el partit que governa els valencians, el mateix del
qual Fraga és president d'honor, pot fer una política lingüística comunicativa i
relacional públicament, almenys, com la que feia l'ancià polític gallec. I és
una llàstima, i sobretot un deixament de responsabilitats que no es pose de
manera prevalent la nostra llengua en els usos públics dels responsables
polítics i institucionals i en les relacions entre les administracions, tant en
l'autonòmica com en la perifèrica de l'Estat, i posar més en valor «la principal
senya d'identitat dels valencians», com encertadament qualifica el valencià el
conseller Font de Mora. Potser els fa por la influència o els paral·lelismes amb
el nacionalisme lingüístic català, però recursos per a fugir de comparacions
odioses o amoroses no en falten, perquè l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i
els servicis lingüístics de la Generalitat fan una labor encomiable en
l'establiment d'un model valencià més genuí que puga bandejar inconvenients i
soltar llastres prescindibles per a un ús completament normalitzat de la nostra
llengua.
J. Leonardo Giménez és tècnic lingüístic a l'Administració Local
i exalcalde d'Antella pel PSPV-PSOE.
Ignasi
Farreres és un germà marista de la comunitat de Valldemia de Mataró. És
llicenciat en filologia clàssica per la Universitat de Barcelona i ha fet de
professor durant molts anys. Com a culminació d'un treball iniciat fa més de
vint anys acaba de publicar Panlingua, el primer diccionari per arrels de
la llengua catalana.
Panlingua consta de tres
toms en què els mots catalans es troben ordenats per les
arrels de procedència: les gregues ocupen el primer tom; les llatines, el segon;
i les altres arrels (àrab, germànic, cèltic, etc.), el tercer.
Darrere
d'aquests volums hi ha una filosofia pedagògica que l'autor explica de la manera
següent: «Panlingua ‘tota la llengua' és un treball adreçat als actuals
escolars per al millor i més profitós coneixement de l'Europa que els tocarà
viure com a adults, mitjançant l'aprofundiment de les arrels culturals que ens
són comunes a partir de les paraules de la llengua.» Ignasi Farreres havia
pensat publicar els volums il·lustrats amb dibuixos que ajudaven a la comprensió
del sentit de les diverses arrels d'on provenen els mots catalans, però aquesta
idea, per problemes de caràcter editorial, finalment no va ser possible que
arribés a bon port.
Vegem un
exemple de la manera de procedir de Panlingua: mots que deriven de
l'arrel grega boreas ‘vent del nord'. Són bòrees ‘vent del nord',
boreal ‘del nord, septentrional', boira ‘broma baixa que segueix
el vent del nord', boirina ‘boira fina', boirós ‘cobert de boira',
borrasca ‘vent fort d'hivern, mal temps amb neu, pedra o pluja',
borrascós ‘que causa borrasques', borrufa ‘temps núvol i gelat',
borrufar ‘nevar i fer vent alhora'. Una nota cultural complementa
l'article: «Segons la mitologia, el Bòrees personificat era aquell vent gèlid
que baixa ràpid de les geleres eternes. Una rapidesa com d'alat. Els seus fills,
els borèades, tenien també ales, sigui als talons, sigui a l'esquena.
Llur característica és sens dubte la velocitat, però no pogueren escapar de les
mans d'Hèrcules, que els matà per haver lluitat contra les harpies... Hom diria
que la imaginació creadora dels grecs és una borrufa
borrascosa.»
Ens
trobem davant l'obra d'un pedagog excel·lent que ha treballat de valent amb els
diccionaris etimològics catalans de Joan Coromines i de Jordi Bruguera i amb els
diccionaris de les llengües grega i llatina i ha presentat els resultats de la
seva feina pacient ordenant els mots catalans a partir de les arrels d'on
provenen.
El meu
mestre, el gran lingüista Joan Coromines, entenia que les llengües mai no es
poden explicar per si mateixes. Cada llengua forma part d'una constel·lació en
què les realitats lingüístiques estan emparentades. Les llengües tenen una
estructura de xarxa en què els mots que les componen van íntimament relacionats
amb altres mots de la mateixa llengua i de moltes altres realitats
lingüístiques. Tot plegat forma un món realment fascinant. Panlingua
d'Ignasi Farreres és un treball que exemplifica d'una manera clara i pedagògica
aquesta realitat.
Joan
Ferrer
Universitat de
Girona
Publicació Butlletí núm. 6 del Cercle XXI
La nova immigració
i la llengua catalana
http://www.cercle21.cat/butlleti/06/
 Editorial
Enllaços recomanats:
Plataforma per la llengua: Guia pràctica, Campanya d'acollida |
Dilluns 19 de gener de 2009. 21 h. Teatre Romea. Entrada lliure
Pere Oliver? Joan Quart?
Lectura de poemes del poeta Pere Quart
Interpretats per l'arquitecta Beth Galí, l'estilista Lluís Llongueras, el periodista Ferran Monegal i la consellera de Justícia, Montserrat Tura
Narració (escrita per Miquel Pujadó) Victòria Pagès i Carles Canut
Amb la participació especial de Miquel Pujadó
Acompanyament musical de Pere Bardagí (violí), Jordi Bonell (guitarra) i Horacio Fumero (contrabaix)
Idea i direcció: Carles Canut
Producció General: Fundació Romea