Des del 7 de desembre El Punt (edició del País Valencià) només se serveix per subscripció. Si encara no ets subscriptor, telefona al 902 45 60 00 i rebràs el setmanari al teu domicili. També pots clicar directament: http:// quiosc.elpunt.cat i restarà formalitzada la teua subscripció.
La llista
«Migjorn» sobre llengua catalana
capolar
Tallar la carn en trossos molt menuts fins que tinga
l'aspecte d'una pasta.
Açò es pot
fer a mà, amb un ganivet o qualsevol altre estri de cuina adequat, o de manera
mecànica, emprant una màquina adient.
|
Ara capolarem la carn per a fer les pilotes i en
acabant eixirem a passejar, hui que fa
solet. |
Del verb capolar deriva el substantiu capoladora, que és l'estri que s'empra
per a capolar la carn. La capoladora domèstica és una peça de fusta dura
rectangular, d'uns dos centímetres de gruix, i amb un mànec. N'hi han de més
grans, que es fan servir a la cuina per a capolar la carn i de més xicotetes que
s'usen a taula per a partir el companatge o per a trencar fruits secs com ara
ametles, anous, avellanes, etc. La capoladora que usen els carnissers és un bloc
cilíndric de fusta dura, recolzat sobre tres o quatre peus també de
fusta.
Actualment hi han màquines
elèctriques que capolen la carn automàticament. Aquestes màquines també s'han
d'anomenar capoladores. Anomenar-les
picadores és un castellanisme gratuït
i innecessari que hem d'evitar.
En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol
emprar: capolar
En castellà es diu:
picar
==============================================================================
Se'n parla massa poc. Hi ha un mig
silenci preocupant o –pitjor encara– una resignació anticipada sobre una de les
innovacions més positives i més agosarades en drets i deures en què ha obert
camí l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Parle del deure de conèixer el català
que, en estricta igualtat al deure de conèixer el castellà que imposa
Per contra, un altre dels aspectes cabdals i innovadors del nou estatut, el finançament, sí que ha ocupat gran part les portades dels periòdics i del debat públic. I és just que així siga, perquè és la mare dels ous de l'autogovern. Si no tens diners per a gestionar els recursos i fer país, tota la resta és pura política de paper. I en aquest sentit, és un bon indicador que un concepte com l'espoliació fiscal haja penetrat en el discurs i en l'imaginari de molts. Per això, crec que necessitem amb urgència traure també a la llum pública la qüestió del deure de conèixer el català.
El deure estatutari de conèixer el català no és cap “aspecte simbòlic” ni menor. Si usar i adoptar la llengua del país és un dels fets més clars d'arrelament i de cohesió socials i si convenim que, en el nostre cas, l'idioma és el pal de paller de la identitat nacional, la importància d'assegurar-ne la normalitat, començant pel pla jurídic, eximeix de més explicacions sobre la urgència de dur-lo a l'agenda pública. Algú pot al·legar que aquest reconeixement jurídic del deure no comporta ipso facto que tothom conega el català: no condueix a la normalitat social de l'ús. És cert: no és una conseqüència immediata. Però sí que en té, almenys, moltes d'immediates i d'importantíssimes, que ara provaré de desgranar.
La primera conseqüència és que la llei és quasi com dir la “neutralitat pública”: el consens social confirmat oficialment, allò que es dóna per descomptat per a tothom, com a norma i que, en cas de conflicte, ningú no ens pot discutir vàlidament. I els catalanoparlants massa que sabem per experiència que l'ús del català manca d'aquests fonaments: no és “norma” (ni social ni legal) i és la primera cosa que qualsevol –des d'un funcionari a un transeünt– ens pot discutir. I això, convertit en un fet repetit i instal·lat en el comportament general, esdevé un dels motius de l'abandó de la llengua a la més mínima objecció o simplement amb la disparitat idiomàtica amb l'interlocutor.
Segona conseqüència: de colp i volta s'acabaria el combustible amb què s'encenen totes les farisaiques campanyes sobre la “imposició” del català, campanyes que ens obliguen a estar sempre a la defensiva i sota sospita. Quin sentit té clamar dia a dia, com fan tants diaris i mitjans de comunicació espanyols, contra la “imposició” del català com un crim abominable, si aquesta “imposició” està avalada per la llei? –i, per cert, ho està en els mateixos termes estrictes en què s'imposa el castellà. Tercera conseqüència: el fet que els ciutadans hagen de conèixer el català és un fonament jurídic de solidesa gairebé incontestable per a totes les altres mesures polítiques de reforçament social de la llengua. Ningú no podria qüestionar mai més la immersió lingüística en l'ensenyament ni la disponibilitat en els comerços ni l'exigència en les places de les administracions públiques o en tants altres casos, des del moment que no sols hi ha el dret vaporós dels ciutadans de poder usar el català sinó també un deure molt específic que tothom ha de complir individualment i com a societat.
Molt bé, doncs. Però, suposant que
el Tribunal Constitucional mantinga el deure de conèixer el català, quin efecte
podria tenir això en els ciutadans que no vivim en el territori administrat per
Dinava fa anys a El Escorial amb el professor Eugenio Coseriu, lingüista romanès. Era un savi. Coneixia totes les llengües neollatines, com el català i el castellà. Fèiem classes en un curs d'estiu. Parlàvem d'un seminari que ell donaria a l'Institut d'Estudis Catalans. A la taula del costat hi havia tres nois. Eren estudiants anglesos de romàniques. Quan eixien del restaurant un d'ells s'atansà a la taula, i em va dir: "Vostè viu a Espanya". "Com ho sap? -vaig contestar-: parlo en català". "Justament per això -digué-. Si parlés en castellà -afegí- podia pensar que potser venia d'Amèrica del Sud. Però si parla català només pot ser d'Espanya. El català és l'únic idioma que només es parla a Espanya", reblà ell ben decidit. Vaig aclarir-li que a Andorra, al sud de França i en un indret de Sardenya també es parla català. Ell insistí en la seva idea: el català és l'únic idioma només espanyol. El jove britànic exposà altres observacions que segons ell eren d'una lògica elemental: si Catalunya és Espanya, per què no s'ensenya català a tot Espanya?; per què diuen no comprendre el català persones que a Espanya han estudiat llatí, i que entenen francès, italià i portuguès, idiomes nascuts de la mateixa llengua mare del català?; per què els nacionalistes espanyols respecten idiomes estrangers i menystenen un idioma d'Espanya?; per què les emissions de televisió catalana no arriben arreu de l'Estat? He explicat fa poc aquesta anècdota a una senyora barcelonina que fins ara només parlava en un castellà del més pur Calvo Sotelo. Deia que fa més fi. Reaccionà d'acord amb els seus prejudicis de mira'm i no em toquis: "A partir de ahora -va dir- hablaré en catalán. No quiero que me confundan con una inmigrante".
===============================================================================