Des del 7 de desembre El Punt (edició del País Valencià) només se serveix per subscripció. Si encara no ets subscriptor, telefona al 902 45 60 00 i rebràs el setmanari al teu domicili. També pots clicar directament: http:// quiosc.elpunt.cat i restarà formalitzada la teua subscripció.
Esporàdicament, encara podem sentir el verb oir. Però, en el valencià actual, és comú que recorreguem al verb sentir quan volem comunicar que un so ens arriba a les orelles: Cada matí, he de sentir el despertador del veí. La paraula oir perdura en l'expressió oir missa, i poca cosa més. Quan u es para a reflexionar sobre eixa variació, pot pensar que el verb sentir comporta l'activitat de tots els sentits i, per tant, l'evolució no seria positiva per a la llengua. Realment, tenint una paraula general (sentir) i una particular per al fet de sentir per les orelles, fa la impressió que serà més precís usar el terme específic (oir). Reforça eixa argumentació el fet que el castellà no ha canviat el verb oir per sentir. En canvi, l'evolució valenciana també s'ha produït en les Illes Balears i Catalunya.
En contra de les aparences, si furguem una miqueta trobarem que el fonament de què partix l'argumentació anterior no és del tot cert. Com ara, quan toquem una cosa la sentim. És a dir, el fet de sentir amb la pell (amb el tacte) no té un verb particular. A més, el tacte no és cap sentit secundari, ans al contrari. Aristòtil afirmava que el tacte és el sentit més bàsic perquè és el més universal. Per una altra banda, també recorrem al verb sentir en dos casos més: quan el sentit que funciona és el gust (1) o l'olfacte (2):
1.
Si tastes eixe
menjar, voràs que no sents gens de
gust
2.
Per molt que Josep olorara, no sentia
res
Davant d'eixes tres
coincidències, hem de convindre que els valencians actuem de la mateixa manera
en quatre sentits (el tacte, el gust, l'olfacte i l'oïda). Així, si en el segon
exemple canviem olorar per escoltar, obtenim una oració normal i
corrent:
3.
Per molt que Josep escoltara, no sentia
res
Recapitulem. El valencià disposa de tres verbs diferents per a indicar el fet de posar en funcionament tres sentits: el gust (tastar), l'olfacte (olorar) i l'oïda (escoltar); en canvi, per a expressar el resultat d'eixos tres processos recorrem al mateix verb, sentir.
A fi de comprendre més bé l'evolució que ha fet el nostre poble, tindrem en compte que també usem el verb sentir quan volem comunicar els nostres sentiments. Sentim afecte i manies per unes altres persones. De fet, el nom sentiment també deriva del verb sentir: Farem una proposta molt simple per a explicar eixa actuació lingüística: recorrem a la mateixa paraula (sentir) quan hem d'expressar què sentim en el nostre cos, siga en la superfície (tacte, gust, oïda i olfacte) o siga en el conjunt del nostre interior (els sentiments, que localitzem en el cor quan són molt intensos).
Certament, el sentit de la vista pareix que discrepe dels altres: quan mirem, no sentim, sinó que veem. Sovint, quan hi ha un cas particular és perquè té una propietat privativa. I, en efecte, la vista és un sentit molt especial. En els altres, hi ha contacte entre el nostre cos i algun objecte, siga sòlid, líquid, gasós (olfacte) o fònic (les ones sonores, que fan tremolar els timpans si són fortes). En canvi, si mirem d'entendre com funciona la vista ens quedarem esbalaïts. Comprovem-ho: coses que poden estar molt lluny de nosaltres, arriben volant al nostres ulls; volant però sense moure's del seu lloc; i el viatge és tan ràpid, que és momentani. Davant d'eixe panorama, estarem d'acord que els ulls són una meravella. A més, les seues percepcions les considerem tan clares i contundents, que hem fet que el verb vore tinga, com a valor secundari, el de constatar, comprovar, verificar:
4.
Si toques eixe
ferro, voràs com et tremoles