agre
com un ferro
Molt
agre.
Molt
probablement el mot ferro que apareix
en la locució agre com un ferro, que
utilitzem quan volem expressar que alguna cosa és molt agra, deriva, igual que
ferratge, del llatí vulgar ferrago. Posteriorment se li va afegir
el sufix -ús, que li dóna un cert
matís pejoratiu, i es va formar la paraula ferrús que s'usa (o s'usava) per a
denominar l'agràs, és a dir el gra de raïm que encara no està madur. Jo recorde
de la meua infància la paraula ferrús
amb el significat especificat, perquè l'emprava el meu avi matern. En el llibre
El valencià de la Marina Baixa de
Jordi Colomina podem trobar: «ferrús
‘fruto en agraz, no maduro
todavía, aunque lo parezca' (Llorens, 71) "Està verd
com un ferrús" (Altea, l'Alfàs)». La definició de
Llorens, recollida per Jordi Colomina, és més àmplia que la que jo recorde de la
meua infància, ja que no es refereix només al raïm sinó a qualsevol
fruit.
Així
que el ferro de l'expressió agre com un ferro no té res a veure amb
el metall del mateix nom. El metall anomenat ferro no és gens agre.
|
Estes taronges tenen molt
bona vista, però són agres com un ferro. |
L'escriptor i gramàtic Enric
Valor i Vives empra aquesta expressió en la seua obra literària, encara que el
senyor Valor, en lloc de com un ferro escriu com el ferro. En la
novel·la Temps de batuda, segona del cicle de Cassana,
trobem:
|
– No, Ermínia... Veurà,
mamà: és que he trobat allà dalt, en un pla de vinya que hi ha, un home
que intentava menjar-se un raïm. – Quina beneitura! –
comentà la mare –. ¡Si deu ser agre com el ferro! |
En valencià
també es diu: agre com la llima, agre com el vinagre
La llengua
estàndard sol emprar: agre com el vinagre
En castellà
es diu: más agrio que el vinagre
NOTA: El text citat es troba en el llibre Temps de batuda d'Enric Valor (Tàndem Edicions, València,
1991, p252).
Lamentable, però gens sorprenent, l'actitud del govern d'Aragó amb l'estatus del català a la Franja de Ponent. En la llei de llengües que està elaborant des de fa un quart de segle (!), sembla decidit que el català tindrà, a tot estirar, rang de llengua pròpia però no cooficial. És a dir, que s'ha esvaït el plantejament inicial segons el qual el català i l'aragonès gaudirien del mateix estatus jurídic que l'espanyol en els territoris on es parlen. I això passa, cal tenir-ho en compte, sota la presidència de Marcelino Iglesias, catalanoparlant de la Ribagorça, que quan era alcalde de Bonansa va signar la Declaració de Mequinensa. Una declaració que, entre altres coses, deia: "Reconeixem que dintre de la nostra Comunitat Aragonesa es parlen diferents llengües i que la llengua catalana que es parla a la Franja Oriental pertany al patrimoni cultural d'Aragó. Rebutgem les denominacions despectives de xampurrat i d'altres de semblants que encara s'apliquen a la nostra llengua materna. [...] Proposem accelerar les gestions davant del ministeri d'Educació i Ciència perquè el català pugui ser ensenyat com a assignatura optativa, i per ara en fase experimental, a les escoles i centres d'ensenyament dels municipis de la Franja Oriental d'Aragó que ho demanin. [...] Som plenament conscients que la integració cultural i política d'Aragó no és possible sense que tots els aragonesos reconeguin com a pròpia la riquesa cultural i lingüística de la Franja Oriental d'Aragó".
Doncs bé, de tot això res de res. Un simple enfilall de paraules buides que no s'ha traduït en cap fet concret. La prova és que Marcelino Iglesias és president de l'Aragó des del 1999 i la marginació del català a la Franja es manté inalterable. Al contrari, el partit amb qui governa, el PAR, es nega a reconèixer que el territori té zones amb una cultura autòctona diferent i, amb connivència amb el PSOE, està promovent un procés accelerat de substitució lingüística. La situació és tan greu que les escoles imposen expressions culturals alienes als alumnes i molts professors recomanen a pares i mares que parlin en espanyol als seus fills. De fet, el projecte nacionalista espanyol dels poders fàctics d'aquell territori és tan ferotge que tot allò que té caràcter formal, és a dir, no col·loquial, es fa en espanyol, que és la llengua que s'imposa en els plens dels ajuntaments malgrat que els alcaldes i regidors són catalanoparlants. L'Ajuntament de Fraga, concretament, no accepta cap escrit en català. I si a això hi afegim els atacs feixistes que amb total impunitat han arribat a destrossar escoles que imparteixen classes en llengua catalana, és evident que la situació és alarmant. De res no ha servit la receptivitat del Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg ni les demandes de protecció a la Justícia d'Aragó. El racisme espanyol contra tot el que és català, especialment la llengua, assoleix a la Franja de Ponent la seva màxima expressió. El doctor Artur Quintana, membre de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i membre d'honor de l'Academia d'a Luenga Aragonesa, ho expressa així: "l'anticatalanisme és una malaltia d'Espanya i això és difícil d'eradicar a través d'una llei de llengües tan aigualida com la que tindrem".
"I el govern de Catalunya què hi diu?", es preguntarà el lector. Doncs, per a desesperació de les entitats locals implicades en la defensa de la llengua -com ara el Centre d'Estudis Ribagorçans, l'Institut d'Estudis del Baix Cinca, els Casals Jaume I, l'Associació Cultural del Matarranya, l'Associació dels Consells Locals de la Franja o Iniciativa Cultural de la Franja-, el govern de Catalunya -que té el mateix color que els governs "amics" de l'Aragó i d'Espanya- es limita a col·laborar en unes poques activitats culturals. Això és tot. Deu pensar que els problemes de la Franja no són els seus problemes. Quin dia ens adonarem que tota agressió a la llengua, ja sigui a Fraga, a Gandia, a Salses o a Manacor és encara més nociva que si es produís a Manresa, a Figueres, a Cervera o a Reus?
Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat
Hi ha qui pensa que la ciència hauria de transcendir els idiomes, però a l'hora de comunicar-la se n'ha de fer servir un. La majoria de revistes especialitzades utilitzen l'anglès com a idioma franc, però per fer divulgació científica hom ha d'emprar la llengua de les persones a qui es dirigeix. Fa pocs dies es va celebrar la IV Mostra del Llibre Científic dins la 13a Setmana de la Ciència, una iniciativa molt interessant que a Barcelona es va ubicar al Cosmocaixa, organitzada per la llibreria Laie. Cada any hi vaig, pel meu interès com a divulgador actiu i per buscar novetats per al suplement Cultura de l'AVUI, on en publico crítiques. Aquest any, però, m'he endut una sorpresa desagradable: només l'1,8% dels títols no adreçats a infants que s'hi exposaven eren en català. I no és que no n'hi hagi, de llibres de divulgació en català. Déu n'hi do els que hi ha, i bons. Alguns dels més venuts, per exemple, han estat publicats en català i castellà, però tant sols s'oferia l'edició castellana. Tanmateix, dels 20 llibres que he ressenyat al suplement Cultura aquest darrer any, 15 eren en català, i d'aquests tan sols 2 eren a la Mostra, i 2 més estaven a l'interior de la botiga, però no als expositors, la qual cosa genera una impressió esbiaixada als visitants sobre l'idioma en què es divulga. Seria desitjable que per a la propera edició comptessin, si no ho han fet, amb un assessor del país. Així no hauríem de lamentar una altra oportunitat perduda respecte a la utilització del català en tots els aspectes de la nostra vida, àdhuc en ciència.
Nou llibre: "La Renaixença i la Ruta del Cister. L'aplec de
catalans, mallorquins i valencians a Poblet, Santes Creus, Valls i Tarragona
(1882)"
Autor: Rafael Roca Ricart
Editat per Cossetània,
2008
Preu: 12 euros
El
llibre analitza i reprodueix les múltiples cròniques periodístiques i
composicions líriques que generà la visita que, del 17 al 21 maig de 1882 i per
iniciativa de Teodor Llorente, realitzaren una trentena d'intel·lectuals
catalans, valencians i balears als monestirs cistercencs de Poblet i Santes
Creus i a les ciutats de Valls i Tarragona. Una excursió històrica que, atesa la
transcendència i significació social que assolí, marcà un punt d'inflexió en les
relacions de germanor cultural i patriòtica que durant el període de la
Renaixença practicaren els escriptors i artistes de tots tres territoris, i que
cal situar a la gènesi dels respectius processos de valoració i recuperació que
experimentaren dos dels conjunts monacals més importants de l'antiga Corona
d'Aragó.
Al País Valencià, excepcionalment, se'n va ocupar l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, i a
Catalunya Nord i l'Alguer les enquestes les va fer la Generalitat.
Són
les dades sociolingüístiques més àmplies obtingudes fins ara, pel nombre de
preguntes fetes al qüestionari i pel nombre de persones entrevistades. Les
qüestions tractades són les habilitats lingüístiques, l'ús familiar i la
transmissió lingüística entre generacions, els usos lingüístics fora de la llar,
els usos en els mitjans de comunicació i les representacions de la llengua
catalana.
Catalunya, al capdavant, l'Alguer i Catalunya Nord, a la
cua
Les dades mostren una diversitat sociolingüística entre
territoris. Catalunya se situa al capdavant en tots els aspectes, seguida
d'Andorra, la Franja, les Balears, el País Valencià, Catalunya Nord i l'Alguer.
A aquests dos últims territoris s'hi produeix un procés de substitució
lingüística per la llengua estatal. Al País Valencià i les Balears la situació
de substitució no és tan avançada perquè és en augment l'habilitat de parlar
català dels joves. Una altra conclusió, que abasta el conjunt del territori, és
que, a més formació, més consum de mitjans de comunicació en català. Un altre
factor que influeix en la situació sociolingüística del país és el canvi de
llengua dels parlants de català quan l'interlocutor se li adreça en una altra
llengua. Segons l'estudi, si no canviessin, es produirien més converses en
català.
Com a data positiva hi ha el fet que, a més formació, més ús de
la llengua, i les previsions són que el nivell de formació de la població
augmenti en el futur.
L'obra té 227 pàgines i analitza de manera
exhaustiva i en set capítols la situació de la llengua al país, amb els
resultats de les enquestes i gràfiques que les
il·lustren.