He observat que en Canal 9, si una persona rellisca o ensopega, no cau sinó que es cau, si un edifici es molt vell i està molt deteriorat, mai cau, sempre es cau i si la borsa va malament, no cau, es cau. En la nostra televisió, el verb caure s'usa, de manera sistemàtica, com a pronominal, cosa que és una autèntica aberració. I eixa barbaritat podem sentir-la tant en telenovel·les com L'Alqueria Blanca, en programes d'humor com Autoindefinits, Maniàtics o Socarrats com, fins i tot, en els informatius. En Canal 9, les persones o les coses, sempre “es cauen”, mai “cauen”. Cal deixar ben clar que en la nostra llengua, el verb caure no és pronominal i no ho ha sigut mai des de l'any 1400, data en què el tenim documentat per primera volta.

En el capítol de L'Alqueria Blanca corresponent al 6 de juliol d'enguany, hi ha un moment en què el capellà, mossén Cipriano, en una conversa telefònica que manté amb un altre capellà, parla de “manar cartes”. Animalada lingüística més bestial que eixa no l'havia sentida mai de la vida. Ara resulta que les cartes no hem d'enviar-les, hem de “manar-les”. Clar, com que en castellà, les cartes “se mandan”, doncs ¿quina cosa podem fer els valencians més que “manar-les”? Això és una bestiesa apoteòsica, d'antologia. I en el capítol de la mateixa telenovel·la emés la nit del diumenge 13 de juliol –darrer capítol de la temporada, per cert– mossén Cipriano diu “manes a pastar fang”. De nou el valencià castellanitzat de Canal 9 comet la barbaritat d'emprar el verb manar amb el significat de 'trametre'. El verb manar, en valencià, té únicament i exclusivament el significat de 'donar ordes'. Per al significat de 'trametre' hem d'usar imprescindiblement el verb enviar.

En el capítol de L'Alqueria Blanca del 6 de juliol, un personatge diu que algú ha passat tota la nit “sense pegar ull”. Això és un calc de l'expressió castellana “sin pegar ojo”. Els valencians, quan no podem dormir gens en tota la nit, ens la passem “sense tancar els parpalls”, no “sense pegar ull”. Això també és una barbaritat ben grossa.

I en el capítol del 13 de juliol de L'Alqueria Blanca un personatge diu que algú “es cau de tos”. De nou el verb caure usat com a pronominal, com fa el castellà. Als responsables de Canal 9 els hauria de caure la cara de vergonya (no se'ls hauria de caure) de permetre aquest valencià postís i degradat. I també en el mateix capítol –no recorde si Jaume o Robert– diu al germà que li “done” un abraç. Em tem que els guionistes de L'Alqueria Blanca no saben que, en valencià, els abraços o abraçades –com els besos o besades– sempre es fan o es peguen, mai es donen. Però, clar, com que en castellà “se dan”...

En el capítol de Socarrats corresponent al 5 de setembre d'enguany, hi ha un moment en què Pilar explica que, en certa ocasió, mentres ballava, se li havien trencat els pantalons. Des d'eixe moment tothom li deia: Pilar cul a l'aire, Pilar cul a l'aire. El pantalons que duia Pilar haurien de ser per força de vidre o de porcellana. Si se li varen trencar, és l'única explicació possible. Uns pantalons de tela no poden trencar-se, és completament impossible. Una peça de roba només pot esgarrar-se, mai trencar-se. El 7 de juliol d'enguany es va emetre per Punt 2, doblada en valencià, la pel·lícula italiana titulada El signe de Venus. No la vaig veure tota, però prou per a sentir com un personatge diu que algú havia “trencat” el permís de circulació d'un automòbil. Es veu que a Itàlia, en aquella època, els permisos de circulació els farien de vidre i per això varen poder trencar-lo. Un paper és impossible trencar-lo per molt que el reballem a terra amb tota la força del món, només podem esgarrar-lo. En un altre programa de Canal 9 vaig sentir que algú deia que se li havia trencat el rellotge. Supose que el llançaria al carrer des de dalt del Miquelet i per això se li va trencar perquè, si el rellotge, senzillament, va deixar de funcionar, se li va desbaratar, no se li va trencar.

Em preocupa molt el valencià innecessàriament castellanitzat que fan servir en la nostra televisió autonòmica. Si el problema és, simplement, una qüestió d'ignorància, es pot resoldre amb facilitat fent revisar els texts per un bon professional abans d'emetre'ls. Ara bé, si eixe acostament al castellà és conseqüència d'intentar que de manera subtil i subreptícia, dissimuladament i amb obrepció, “de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”, la nostra llengua s'assemble cada volta més a la veïna, caldrà exigir responsabilitats.