Des del 1989, amb Gimferrer, el ministeri de Cultura no
havia atorgat el seu màxim guardó de poesia a una obra en català
Margarit, Premio Nacional
Des del 1989, any en què El vendaval, de Pere Gimferrer,
era guardonat amb el premi del ministeri de Cultura, cap obra escrita en català
havia estat reconeguda amb el Premio Nacional de poesia. Però ha plogut molt i
ja tocava. Els 20.000 euros del guardó que reconeix la millor obra de poesia
publicada el 2007 en qualsevol de les llengües oficials de l'Estat han anat a
parar a les mans de Joan Margarit (Sanaüja, 1938) per l'obra Casa de
misericòrdia (Proa i Visor). Però ha suat sang. De fet, com recorda el
poeta, havia estat finalista amb Els motius del llop, Estació de
França i Càlcul d'estructures. Però sempre es quedava amb la mel als
llavis. En el seu cas la paciència, la perseverança i "l'atzar" han jugat al seu
favor.
Joan Margarit no passa per alt el munt de guardons que s'amaguen
rere el seu darrer poemari: Premi Nacional de literatura, que concedeix la
Generalitat, guardó que li concediran el proper 25 d'octubre al Teatre Kursaal
de Manresa, el Premio Nacional de la crítica i el Rosalía de Castro del Pen Club
gallec. És per això que s'ho pren tot plegat amb certa calma i distància. "És el
mateix que els altres. Evidentment em sento agraït. Això vol dir que els membres
del jurat han trobat el meu poemari com a mínim decent", ens explicava ahir
rialler. "Però no deixa de ser també una picada d'ullet a la part obscura de
l'atzar. Altres llibres meus no s'han endut res i aquest... ja ho veus. Tot
plegat no deixa de ser una mica irònic. Però estic molt satisfet", continuava
sense donar gaire importància al fet que fes tant de temps que una obra en
català no era distingida amb el màxim guardó que concedeix el ministeri de
Cultura. "Toca qui toca", deia.
Joan Vinyoli
Amb tot, com recorda el poeta i traductor Jordi Virallonga, "ja
era hora que guanyés un poeta català que escriu en català", exclamava. I és que
el poeta de Ciudad Real però català d'adopció José Corredor-Matheos no compta.
Malgrat donar a conèixer autors catalans gràcies a les seves traduccions, sol
emprar el castellà per a la producció pròpia. De fet, el 2005 s'enduia el guardó
per El don de la ignorancia. "Ens hem de remuntar al 1989 amb Gimferrer i
al 1985 amb Passeig d'aniversari, de Joan Vinyoli", denuncia Virallonga.
"Espero que el cas de Margarit sigui la punta de l'iceberg. De les poètiques de
l'Estat, la nostra és la millor. Estic molt content per l'amic Joan i pel poeta
Margarit".
Qui sap si també per les qüestions de l'atzar a què al·ludia
Margarit, enguany el finalista ha estat el poeta basc Jon Gerediaga Gotilla amb
l'obra Jainkoa harrapatzeko tranpa. I és que mai un poemari en basc ha
estat guardonat amb el Premio Nacional. Quedar finalista ja és un
èxit.
El més llegit aquí
L'espurna del llibre guardonat cal buscar-la en les cases de
misericòrdia. Van ser unes institucions molt presents en la quotidianitat de la
postguerra, durant la infantesa de Joan Margarit. Tenien la missió d'acollir la
gent més necessitada, sobretot els orfes. Eren institucions d'una gran duresa,
però cal no oblidar que la intempèrie era encara molt més espantosa. Era
terrible la imatge de les vídues dels afusellats pel franquisme que intentaven
que els seus fills ingressessin a les cases de misericòrdia. Fora dels edificis
no hi havia res: la intempèrie de la dura postguerra i la mort. D'aquí ha sortit
un poemari humanament desolat on l'autor assoleix, segons Carles Miralles,
membre del jurat i de l'Institut d'Estudis Catalans, "una maduresa lingüística i
estètica importants. S'ho mereix. Després de Martí i Pol, Margarit és el poeta
més llegit a casa nostra".
Potser actualment la poesia serveix de poc, però molt pitjor
seria la vida sense l'empara dels versos.
La poesia, segons Margarit, "és com una casa de misericòrdia a
la recerca de la veritat". "El poema és com una peça de música, una eina per
descobrir coses d'un mateix que després poden ajudar a descobrir coses al
lector. La poesia obre el lector al coneixement de si mateix; és aquí on rau la
seva utilitat. Si no ens coneixem a nosaltres mateixos ens convertim en
analfabets. Difícilment podrem estimar els altres si no ens estimem a nosaltres
mateixos", raona.
Margarit és del parer que la felicitat no passa per la
materialitat de cotxes, cases luxoses o mòbils. "Se't pot morir una filla, el
pare, separar-te de la teva parella... ¿Com te'n surts de tot això? Només la
poesia, la filosofia, la música o la pintura ens poden donar refugi".
Nova edició de 'Joana'
I sembla que la seva misericòrdia té corda per estona. Pel
novembre s'espera una nova edició de Joana, acompanyat d'un CD amb els
poemes recitats, per commemorar els deu mil exemplars venuts a casa nostra del
poemari dedicat a la seva filla desapareguda, així com la publicació de
Misteriosament feliç, la seva darrera joia poètica. Però ell no es
considera un rara avis en el panorama poètic. No debades, arribar als mil
exemplars ja és un èxit. "Martí i Pol ja venia molt. No s'ha de patir, la poesia
va endavant. És l'únic refugi que hi ha", insisteix.
Amb una poètica austera i exacta, amb les paraules justes, Joan
Margarit sempre ha tret el màxim rendiment a un mínim material. Sempre ha
reconegut que hi té molt a veure la seva formació i treball com a arquitecte. De
fet, és catedràtic jubilat de càlcul d'estructures a l'Escola Superior
d'Arquitectura de Barcelona.