InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana
_________________________________________
.........................[8.000 membres].........................
 
 
Resum número 17 (dilluns 29/09/2008)
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Si voleu donar d'alta una adreça electrònica, cliqueu damunt l'enllaç: http://infomigjorn.drac.com/alta
Si voleu posar-vos en contacte amb l'administrador d'InfoMigjorn, escriviu a l'adreça InfoMigjorn@telefonica.net
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic (http://drac.com)

 
1) Joan Solà - Dubtes de professionals
 
2) El bloQG: El quadern gris, de Josep Pla rep el premi Lletra
 
3) Eugeni S. Reig - Regles d'esquivar castellanades
 
4) Lluís Alpera - Ressenya del "'Diccionari històric del valencià col·loquial"
 
5) La mort de les llengües, una tragèdia evitable
 
6) Francesc Puigpelat - Judici trilingüe
 
7) Etimologies paremiològiques
 
 
 
 
==================================================================
 
 
1)
 
Joan Solà - Dubtes de professionals
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dissabte 27 de setembre del 2008
 
 

Dubtes de professionals

 

De tant en tant, algun professional dels més competents em fa una consulta i se m'excusa si em destorba. I jo els responc que les persones d'aquesta categoria no sols no em molesten sinó que em fan companyia i em donen estímul. Una d'aquestes persones és el traductor Xavier Pàmies, a qui ara per força ja haurem de considerar un clàssic: al maig va publicar la traducció d'El Casalot de Dickens (Destino), obra grandiosa i extensa (1118 pàgines grosses), capaç de posar a prova l'ordinador més hàbil. La traducció no és pas menys enlluernadora que l'original. Ja els en parlaré. Doncs Pàmies em va consultar sobre la construcció Mal m'està el dir-ho, jo li vaig respondre des d'aquí el 17.I.2008, i ell l'ha incorporada en aquesta obra (pàg. 259).

Em preguntava també per la raresa d'haver d'escriure amb ss les paraules acabades en -missió, -pressió i -gressió (i derivats), que ordinàriament pronunciem amb s sonora (misió, compresor, progresió), i jo li vaig respondre el 14.VI.2008. Finalment em preguntava quin criteri havia seguit el diccionari normatiu respecte a les opinions que Coromines expressa al DECat. Per exemple, em deia, «sobta no trobar encara al diccionari normatiu mots com ara despiadat, flema o gassa (i d'altres com pendre), pels quals m'haig de barallar dia sí dia no amb els correctors perquè tenen l'estigma de no aparèixer-hi. I en canvi bé que s'ha corregut a introduir neologismes de moda!». I jo li vaig respondre el següent.

Coromines ha sigut persona non grata per a una part dels qui tallen el bacallà (segurament ajudant-hi l'enveja i algun etc. com ara el seu caràcter agressiu i de superioritat), i la seva obra no s'ha aprofitat com calia a les obres de l'IEC (en canvi, el Gran Larousse català va tenir en compte molt material seu). Però aquí hi ha més d'un aspecte. Primerament, una llengua de cultura pot suportar perfectament algun «error» històric (gràfic o lèxic o...): a totes les llengües hi ha coses que estrictament caldria «corregir», però això només ho saben els grans especialistes, i a la llengua tant se li'n dóna... L'important és que la llengua tingui recursos per expressar el que vulgui sense violentar-se. Segonament, en el cas del català, qui tingui més coneixements i més autoritat pot intentar eixamplar el marc normatiu, un marc que sempre té algun contorn poc clar: el fet que un mot sigui al DIEC és una raó per afirmar que és lícit; però el cas contrari no sempre permet la deducció contrària. Així és que, en un cas com el teu jo diria: si un mot o forma defensats per una persona sòlida et fan falta, defensa'ls davant el corrector o l'editorial, però procura no abusar del recurs. Dels termes que avui em dius, flema no queda al DECat tan clar com els altres dos; pendre no va ser acceptat per Fabra, perquè si Coromines té arguments per defensar-lo, també n'hi ha per rebutjar-lo (i potser són més convincents); i gasa pot perfectament «suportar-se» (com a «error» històric): a mi gairebé m'és igual...

 

Joan Solà
 
 
NOTA.- El text d'aquest article és l'original que Joan Solà ha enviat al diari AVUI i que ha tingut l'amabiliat d'enviar també a la llista InfoMigjorn, per tant podria haver-hi alguna petita diferència entre aquest text i el publicat en el diari.
 
==============================================================================
 
 
2)
 
 
El bloQG: El quadern gris, de Josep Pla rep el premi Lletra
 
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=3010432
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3010220
 

Un blog planià per al Premi Lletra
 
El VIII Premi Lletra de pàgines web de literatura catalana va ser atorgat al blog sobre Josep Pla, El bloQG: El quadern gris, de Josep Pla, creat i impulsat per Ramon Torrents i Jordi Palou, de l'associació Xarxa de Mots. El bloQG, que es pot trobar a www.elquaderngris.cat, es va iniciar el març d'aquest any seguint fil per randa el text de l'escriptor empordanès, acompanyat de fotografies i enllaços complementaris. Es tractava de seguir el mateix calendari amb què Pla va fer el seu dietari, però 90 anys després. És a dir, si Pla va començar a plasmar els seus pensaments i impressions el març del 1918, en el bloQG aquests pensaments es traslladen al 2008. El bloQG admet comentaris dels lectors (fins ara n'hi ha hagut més de 1.000) i rep una mitjana de més de 800 visites diàries. Més de 1.000 subscriptors reben les entrades per correu electrònic. És previst que el bloQG acabi al novembre del 2009, quan s'hauran reproduït la totalitat de les 316 entrades d'El quadern gris. La Xarxa de Mots manté altres projectes a internet, entre els quals webs dedicades a Joan F. Mira i Joan Sales i els butlletins RodaMots i Minimàlia.
 
 
===============================================================================
 
3)
 
Eugeni S. Reig - Regles d'esquivar castellanades
 
Publicat en el número 503 del setmanari EL PUNT (edició del País Valencià) (21 de setembre del 2008)
 
 

Regles d'esquivar castellanades

 

El 7 de juliol del 2008 es va emetre per Punt 2, doblada en valencià, la pel·lícula italiana titulada El signe de Venus. No la vaig veure tota, només un fragment, però en vaig tindre prou per a trobar-me un parell de perles pròpies del valencià que usa la nostra televisió autonòmica. La primera va ser quan un personatge parla de “donar un bes”, calc evident del castellà “dar un beso”. Els valencians, les besades no les “donem”, les “peguem”. La segona perla la vaig trobar quan un altre personatge diu que algú havia “trencat” el “permís de circulació” d'un automòbil. Supose que tots els valencianoparlants que ho sentirien pensarien que a Itàlia, en aquella època, els permisos de circulació els farien de vidre o de porcellana i per això varen poder trencar-lo. Un paper és impossible trencar-lo per molt que el reballem a terra amb tota la força del món, només podem esgarrar-lo.

Seria molt convenient que es fera un estudi sobre els disbarats lingüístics de la televisió autonòmica valenciana. Se'n podria fer, fins i tot, una tesi doctoral. I en acabant, aquest estudi es podria resumir i editar en forma de llibre a fi de posar a l'abast de tothom quines paraules i expressions no s'han de fer servir mai quan es parla valencià. El llibre podria titular-se Regles d'esquivar castellanades.
 
 
================================================================================
 
 
4)
 
Lluís Alpera - Ressenya del "'Diccionari històric del valencià col·loquial"
 
Publicat en la pàgina 12 del diari AVUI dijous, 28 de juny del 2007
http://paper.avui.cat/sup_cultura/detail.php?id=87875
 

Gran encert lexicogràfic

La Universitat de València ha publicat una obra llargament esperada, el magnífic "Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX)", del professor Joaquim Martí Mestre
Lluís Alpera

Assaig
Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX)
Joaquim Martí Mestre
Publicacions de la Universitat de València, 2007

 

Feia temps que urgia la publicació d'un corpus representatiu del lèxic col·loquial valencià dels segles XVII, XVIII i XIX que arreplegués els mots, les locucions i accepcions col·loquials, allò que també s'anomena argot co i que forma part de la variació lingüística horitzontal, del registre col·loquial, establert en funció de la situació comunicativa. En definitiva, el registre propi de les situacions quotidianes, de l'espontaneïtat, de l'expressivitat i del to informal. El malaguanyat crític Ricard Blasco ja ens va reivindicar, l'any 1984, dins La insolent sàtira antiga, la literatura de col·loquis i romanços, perquè en destacava el fet d'haver representat la continuïtat de la llengua pròpia en un moment de forta pressió del castellà.

Al segle XVII, a diferència d'altres literatures com la castellana, en la qual es conserva una rica producció picaresca i germanesca, al País Valencià i en català no abunden tant aquestes fonts, tot i que comptem amb les valuoses aportacions del pare Mulet, de Pere Jacint Morlà, d'alguns sermons i col·loquis, així com de poemes de certàmens i acadèmies. A partir de tots aquests textos, a més dels castellanismes, calia estudiar i classificar d'altres elements valuosos de la llengua que presenten un gran interès per conèixer la varietat valenciana de la llengua.

El Diccionari històric del valencià col·loquial, de Joaquim Martí Mestre, reflecteix sobretot el valencià popular, a través dels testimonis documentals que, a més de les fonts esmentades del s. XVII, proporciona la literatura de vocació popular dels segles XVIII i XIX: teatre, col·loquis, premsa satírica, llibrets de falla, poesia i prosa popular i festiva, amb abundància de textos conversacionals, dialogats, que representen un dels tipus de discurs més característics de la modalitat col·loquial. Al costat de les formes dialectals, aquests textos presenten encara algunes formes comunes tradicionals, prova de la continuïtat d'un patró de llengua escrita comuna durant l'època moderna. Per exemple, continuïtat dels demostratius reforçats, imperfets de subjuntiu en -s (-às, -és, -ís), en convivència amb les formes en -ra; manteniment de l'ordre clàssic en la combinació del pronom de CI singular amb els pronoms de CD: lo hi ("lo hi portaren"), la hi ("la hi provaven"); alguns casos dels possessius femenins etimològics (tua, sua); l'ús de preposicions tradicionals i genuïnes: ab, cap a, devés, fins a, sense; igualment respecte als adverbis: davall, darrere, abans, ans, enans, després, enjorn, de seguida, així, arreu, menys, sols, quasi, etcètera.

L'autor del present Diccionari justifica l'interès pel lèxic col·loquial dels segles XVII, XVIII i XIX per diversos motius:

a) Perquè existeixen pocs estudis sobre el lèxic tradicional, i la llengua en general, d'aquests segles.

b) Perquè és una etapa de la nostra història lingüística clau per a entendre el nostre lèxic popular actual, el qual en la seua major part es forma o es consolida en aquest període.

c) Perquè disposem de bastants testimonis literaris, sobretot dels segles XVIII i XIX, que imiten la llengua parlada col·loquial, els quals, a pesar del seu interès lingüístic, a penes han estat explotats pels lingüistes i lexicògrafs.

Segurament la motivació del Diccionari s'encabeix en el context de l'interès desvelat sobretot en les darreres dècades, a través de la dialectologia filològica i de la sociolingüística històrica, per copsar la llengua parlada col·loquialment en el passat. Ara bé, com confessa el mateix autor, amb la seua obra mira d'omplir una llacuna de la nostra lexicografia, en què els mots, locucions i accepcions de caràcter col·loquial tenen una representació insuficient, talment com havien reconegut diversos lexicògrafs com ara Joan Coromines i Emili Casanova. I la veritat és que ho aconsegueix força, perquè amb l'estudi de la documentació literària dels segles XVIII i XIX Martí Mestre ens confirma la realitat de diverses veus i accepcions col·loquials i permet comprovar com els diccionaris valencians del segle XIX no sempre són tan desencertats com sovint suposaven el DCVB, el DECat i especialistes com Colon/Soberanas. I així, el present diccionari documenta l'existència històrica de veus com ara tiramànegues, corfoll, parot, mancurro i la locució fer el mondiu. A més d'això, caldrà afegir els nombrosos mots, accepcions i locucions no enregistrats, no documentats o escassament documentats, o que avancen la data de la documentació més antiga respecte als diccionaris històrics i etimològics de referència, així com els que no figuren al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans.

Voldríem, així mateix, destacar les nombroses afinitats lèxiques que es detecten en el diccionari amb l'aragonès i amb altres parlars hispànics orientals com ara el murcià, l'andalús oriental, parlar de Conca, Albacete, Navarra, la Rioja, amb exemples com ara: patxo, pilma, pito, ras, tana, mangarro, manyo (o manyet), etcètera.

Finalment, cal esmentar les entrades del diccionari que fan referència als mecanismes i procediments de creació lèxica. Es tracta dels mecanismes, de caràcter semàntic i formal, propis del registre col·loquial, que tendeixen a conferir al llenguatge un to expressiu i afectiu, i a manifestar les connotacions del parlant. Destaquen per la seua freqüència la metàfora, la metonímia, la sinècdoque, els processos d'homonimització i d'homosemització, i la derivació. A això cal afegir-hi els manlleus d'altres llengües, especialment del castellà.

En definitiva, ha estat un gran encert la publicació d'aquest Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX) a càrrec del professor Joaquim Martí Mestre i en tot el seu desenvolupament: planificació, metodologia, recerca, fonts i resultats. A més, amb un doble abast: la informació és ben útil no tan sols per als especialistes, sinó també, pel seu caràcter col·loquial, per als curiosos i el públic en general.

 
================================================================================
 
5)
 
La muerte de las lenguas, una tragedia evitable
 
Podeu traduir la notícia amb www.internostrum.com
 
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=72994
 
 
================================================================================
 
6) 
 
Francesc Puigpelat - Judici trilingüe
 
Publicat en la pàgina 10 del diari AVUI dijous, 18 de setembre del 2008
http://paper.avui.cat/article/politica/139723/judici/trilingue.html

 

Judici trilingüe

MEMÒRIA · El 1970, el meu pare, advocat de poble, em va portar a l'Audiència de Barcelona. Un detall em va sobtar: mon pare va parlar tota l'estona en un castellà recargolat i decimonònic RETORN · Trenta-vuit anys més tard hi torno. Comença la vista. En castellà, 'of course'. Jutgen un danès en castellà-anglès-danès
Francesc Puigpelat

Devia ser cap a l'any 1970 que vaig anar per primer cop a l'Audiència de Barcelona. Acompanyava el meu pare, un advocat de poble, que hi tenia un judici. Jo tenia la vaga idea de ser advocat com ell, però aquella experiència me'n va dissuadir: el pare es va posar una toga horrible i una corbata negra, i va participar en un judici ensopit, durant el qual els tres magistrats badallaven de manera ostentosa. Vaig patir una decepció: no hi havia advocats eloqüents com James Stewart, elegants com Cary Grant o murris com Charles Laughton. I un detall em va sobtar: mon pare va parlar tota l'estona en castellà. Castellà recargolat i decimonònic, a damunt.

Trenta-vuit anys més tard, torno a l'Audiència per comprovar què ha canviat a la justícia catalana. Les togues casposes i les corbates negres són iguals. De novetats, en constato tres. 1. Hi ha moltíssimes dones. 2. La retolació dels jutjats és tota en català. 3. Com a les pel·lícules americanes, ara hi ha judicis amb jurat.

Decideixo treure'm l'espina de quan tenia deu anys i vaig a un judici amb jurat. Arribo davant la "Sala de vistes nº 1 del jurat". Davant la porta, veig una jutge, una fiscal i un advocat. Dos mossos d'esquadra porten un home emmanillat. A la fi, un bidell anuncia: "Audiència pública!".

És una sala gran, de sostre alt rematat amb guix i motllures i, al fons, una pintura al fresc amb una escena de l'Imperi Romà: uns senadors amb túniques blanques i un pedestal amb l'SPQR. Sota el fresc, hi ha la jutge. A la dreta, els bancs del jurat: 9 membres més 2 suplents. A l'esquerra, el banc de l'acusat i, al seu costat, un intèrpret (perquè l'acusat és britànic). Rere l'acusat, seuen l'advocat defensor i la fiscal.

Comença la vista. En castellà, of course. Criden en primer testimoni, que queda dret davant del micròfon. La jutge li fa algunes preguntes de rigor i es passa a l'interrogatori. Primer, la fiscal, que diu: "Con la venia de su ilustrísima señora". Després, el defensor, que comença amb la mateixa frase. Sembla que hagi entrat en el túnel del temps: tot igual que el 1970!

El judici va del presumpte assassinat d'un danès en un càmping de Gavà, el juny del 2002. Sis anys ha trigat la justícia. Es nota que en aquest país només hi ha diners per a Hisenda i Trànsit: quan es tracta de recaptar, els sistemes informàtics són de darrera generació, i les diligències, rapidíssimes. L'acusat és un anglès. Assisteix al judici en silenci: és de mitjana edat, porta ulleres, pantalons de cuiro, camisa marró i corbata blanca.

Als primers testimonis, la jutge els atabala amb la seva vèrbola legalista i barroca, i no entenen què els demana. A mesura que van passant testimonis, simplifica i l'entenen. Per què no parla clar des del començament? Clar i castellà. Perquè la vista segueix i comprovo que té lloc íntegrament en la llengua de Cervantes.

Es van succeint els testimonis, tots bastant ensopits, que donen tombs entorn a una hipotètica relació homosexual entre l'acusat i la víctima, i al fet que l'acusat vivia de gorra: la víctima li pagava les cerveses. També es fa esment d'un personatge enigmàtic: un tercer home, un espanyol amb la cama embenada. Jo començo a avorrir-me, però els nou membres dels jurat prenen nota de tot, atentíssims, com nou Perry Masons.

Només al testimoni número 10 s'anima la cosa. És un anglès, conegut de l'acusat. La fiscal fa les preguntes en castellà, i un intèrpret les tradueix. Arriba el morbo. Pregunta: "¿Recuerda si el acusado le dijo que le había matado estrangulándole?". Resposta de l'anglès: "Sí". Nova pregunta: "Recuerda si le dijo que después de estrangularlo lo había dejado en una tienda de campaña?". Resposta: "No". No puc evitar un pensament: si el pare m'hagués dut a un judici com aquest, potser ara seria advocat, i no gratapapers.

Després d'aquesta descàrrega d'adrenalina, el judici s'atura i passa a una altra sala. Motiu? Cal aportar testimonis des de Dinamarca i la Gran Bretanya, per videoconferència. L'acusat, els magistrats, els jurats, els funcionaris i els xafarders com jo recorrem passadissos i entrem en una habitació amb una tele. Es fan més interrogatoris, amb l'ajut d'una intèrpret de danès.

Després, torno a la sala de vistes i el judici continua. Faig investigacions: l'endemà han de declarar els forenses i n'hi ha encara per a uns dies. En sortir de la sala, miro de recapitular. Què ha canviat a la justícia catalana des del 1970 ençà? Que avui sembla habitual que hi hagi judicis trilingües castellà-anglès-danès. Què roman inamovible des del 1970? Que el que no hi ha (per descomptat!) són judicis en català.

 

================================================================================

 

7)
 
Etimologies paremiològiques
 
 
 
===============================================================================
 
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Si voleu donar d'alta una adreça electrònica, cliqueu damunt l'enllaç: http://infomigjorn.drac.com/alta
Si voleu posar-vos en contacte amb l'administrador d'InfoMigjorn, escriviu a l'adreça InfoMigjorn@telefonica.net
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic (http://drac.com)
 
==============================================================================